Adorm-te, Laurèdia

Dia -9. Em faig un propòsit molt clar: buscar un acte kilòmetre zero per evitar menjar-me les cues de la Puríssima. La cosa surt justeta –com m’acostumen a sortir les coses– i acabo travessant el país, de Canillo a Sant Julià. Tinc, però, un motiu de pes: hi ha un acte electoral en un bar i els periodistes... bé, ja coneixeu la fama de morts de gana dels periodistes. La cosa, però, continua sense sortir bé. Arribo al bar on ens ha convocat Unió Laurediana i la teca no es veu per enlloc... 4.500 anys governant la parròquia i encara cometen errades de principiant com aquest: com vols que et votin o que el periodista parli bé de tu? En lloc del pernil, em rep algú de comunicació d’UL que si vull decles (agafar declaracions de Majoral abans que comenci l’acte) i li dic que no, que hi ha vida més enllà de les decles, que de fet venia a veure l’acte en si. (Nota mental: fer-me fer una samarreta que digui que no vull decles). Em promet que serà xulíssim i dinàmic però no em faig il·lusions. Recordo: no hi ha pernil! Ni oblit ni perdó. La cosa es fa esperar. Abans que Majoral no arrenqui el pilot automàtic, la gent s’entreté com pot. Alguns fan una cervesa, uns altres miren la tele, els de més enllà xerren entre ells i la persona de comunicació que m’ha rebut es mira què he escrit a la meva llibreta mentre bado mirant-me Majoral parlant amb una electora. Miro de tornar-m’hi i una estona després hi anoto “Tonto quién lo lea” i una mica més tard, i en lletra gruixuda, “Preguntar-li a Majoral més detalls de per què vol acomiadar fulminantment la seva cap de comunicació”, però no pica. És bona, tu. Finalment, l’acte arrenca. Dura dotze minuts exactes. Onze minuts de rotllo de Majoral (que demana infructuosament a membres de l’equip d’explicar algun punt del tríptic-programa i ha d’acabar assumint el tostón ell solet) i un minut per demanar, de nou infructuosament, si hi ha preguntes. Cap ni una. Ho prova ell mateix, quan detecta entre els nou assistents una treballadora de l’escola bressol: “I l’escola bressol què, eh?”, però la cosa no li surt bé: “Molt bé, molt bé, funciona perfectament”. Finalment, no ha estat ni dinàmic ni xulíssim. Ni hi ha hagut pernil! Però com a mínim ha estat curtet. Ara ja ho sabeu, extraterrestres, una campanya electoral també és això, sobretot és això. Actes tediosos que no donen ni per a una contracrònica i que m’obliguen a escriure això per poder omplir tot el text.