“El que se'ns ha de demanar i exigir són resultats de salut”

L’hospital compleix 25 anys quan arrenca la implantació de la reforma sanitària i un seguit de projectes que advoquen perquè tots els proveïdors es coordinin en una atenció a la salut completa, des de la prevenció al final de la vida.

Com es planteja el projecte de prevenció de malalties?

Anar a buscar les persones a partir d’una determinada edat perquè nosaltres els puguem fer una avaluació i un pla d’alimentació, d’exercici, d’activitats de memòria... Aquest és un dels projectes grans que volem portar a terme. Un altre punt important d’això és l’autoresponsabilitat del malalt. El malalt fins ara ha estat un subjecte molt passiu, i això està canviant, ha de participar en les decisions i s’hi ha d’implicar, perquè hi ha coses que ha de fer ell. I hem de buscar incentius...

Que no càstigs...

Posem-ho en positiu. No és que gravarem més això, sinó que si fas això potser t’ho desgravarem una mica.

La despesa sanitària és un dels grans debats...

No, és un mal debat. Entre altres coses, perquè hi ha un concepte erroni que és que de la despesa se’n diu el dèficit sanitari. Això no és dèficit. Dèficit és quan hi ha un pressupost que diu que ens gastarem 10 i arriba final d’any i ens n’hem gastat 12. La despesa és una decisió d’un Govern, del que vol gastar en l’estat del benestar. És una decisió política. Una despesa que, a més, genera riquesa. El nombre d’empleats al voltant de la salut d’un país com aquest probablement és el més gran de qualsevol sector. Això és generar riquesa i no es contempla mai.

No creu que hi ha disfuncions, que hi pot haver més racionalització?

Aquest país es gasta un 8% del PIB. Espanya és el 9,1, França gairebé un 12. Aquesta és una decisió política. Un altra cosa és dir: a aquests diners, vosaltres, proveïdors sanitaris, mireu de treure’ls el màxim rendiment. I si em pregunta si se li pot treure encara més rendiment diré que sí, que si ens organitzem millor, que és el que estem fent, és per donar millor atenció i potser es redueix algun cost, que podrem usar en una altra cosa, perquè per a la prevenció també necessitarem diners. L’anatomia patològica que farem de biologia molecular val diners però té un impacte enorme. Aquest país no ha d’estar preocupat perquè es gasti molt. Els diners que posa l’erari públic a la sanitat pública es podrien utilitzar encara millor? Sí. I estem en ello.

El SAAS té una plantilla d’un miler de treballadors i afronta un repte inèdit: negociar un conveni col·lectiu. Com ho veu?

Soc optimista. Segurament ens demanaran més coses de les que els podrem donar, és la seva obligació, però crec que podrem trobar una sèrie de millores que progressivament podrem anar implementant i que afavoreixin la vida laboral, les conciliacions familiars. Des de la direcció també volem que les persones siguin felices treballant aquí, perquè les persones felices rendeixen molt més.

Contemplen pujades salarials? El col·lectiu d’infermeria les reclama des de fa temps.

Tothom les demana, el que s’ha de ser és una mica raonable. Ni es pot mencionar demanar increments del 30%. Volem millorar les condicions laborals i dintre de les condicions laborals si es pot guanyar una mica més no hi estarem en contra sempre que aquest guany estigui en certa relació amb la teva capacitat de fer les coses ben fetes i d’implicar-se en l’organització. No perquè porto 10 anys aquí ja em toca una miqueta més, no, en això no estarem mai d’acord. Però defensaré que les persones que treballin, que s’esforcin, que es formin, que això ho puguem recompensar.

El nombre de treballadors va tornar a créixer el 2018...

El SAAS, quaranta places més! Una organització de mil persones evidentment es mou. No és el mateix el període de l’hivern que l’estiu, si tanquem dispositius o en reduïm allà ens sobren persones però després resulta que hem fet una cosa que és que les infermeres tinguin una ràtio de malalts a atendre més baixa de la que tenien. El fet que siguin tantes persones més no diu res ni bo ni dolent, tampoc són 40 persones amb jornades de 40 hores. Cada cop hauríem d’anar més a resultats de salut. Això és el que se’ns ha de demanar i exigir. Els instruments que tinguem per fer aquest resultat és un problema de la gestió i si resulta que el que gestiona no ho fa bé, el Govern el treu i ja està. Retre comptes no és el nombre de persones, no és el pressupost, retre comptes de la salut és dir: mor més gent de la que tocaria?

Com afecta el SAAS que hi hagi presumptes irregularitats que han arribat a la justícia?

Aquí hi ha un problema que és crònic. Hi ha una mala fama del SAAS, entenc que no pel nivell de medicina ni els professionals, que és més que hi ha unes certes sospites molt exagerades que aquí la gestió ha estat un desgavell. I crec que això tampoc és veritat. Hi ha coses a millorar, segur, i en això també estem fent molta feina. Hi havia coses en què des del punt de vista de la gestió estricta faltava recorregut: és veritat i hi estem treballant. Que tot això hagi d’acabar a la justícia és una peculiaritat d’aquest país. En un altre, això no acaba a la justícia, acaba a les taules on s’han de demanar responsabilitats. Des del meu punt de vista hi ha un excés de judicialització dels temes que s’haurien de resoldre a un altre nivell, amb conciliacions, demanant responsabilitats...

Però si hi ha sospites de responsabilitat penal...

És evident que si hi ha una cosa molt flagrant has d’anar a la justícia i si hi ha algú que s’ha embutxacat diners, en això no hi ha cap dubte. Però de les coses que conec, no n’hi ha cap d’aquest nivell, malgrat que després potser hi ha alguna sorpresa. Jo crec que estem portant a la Batllia coses que són d’un altre àmbit, que és el d’aplicar rigor en la legislació, que de vegades és molt rígida i va en contra de l’eficiència.

Hi ha canvis previstos.

Estem mirant de canviar la llei del SAAS per adaptar-la a les necessitats perquè pugui tenir la flexibilitat necessària, que compleixi els preceptes ètics, per ser al més eficient possible. El problema, que no és només d’Andorra, és que la legislació que se’ns aplica és una legislació general, i no té res a veure amb les nostres necessitats de contractació de personal, d’equipaments...