Tinta a les venes

Per fer-te tatuador la recepta té tres ingredients: ser un amant dels tatuatges (obvi), capacitat per dibuxar i el puntet ‘alternatiu’ d’optar per una professió que (cada cop menys) però que no sempre és la que voldrien els teus pares. Normalment es comença amb autotatuatges o practicant amb amics, tot i que actualment hi ha escoles i tallers. Al cap i a la fi el salt definitiu per passar a fer-ho de forma professional és que “guanyis prou com per viure”, segons explica Fran Romero de FR Tattoo d’Almassora. Hi ha una certa por, però, a ‘l’efecte videoclub’ perquè amb la febre dels tatuatges estan sortint nous locals com bolets i que al final no hi hagi prou mercat per a tothom. “Cada vegada hi ha més gent, però sí que és cert que en els últims anys s’han estat guanyant molts diners i per això ha anat arribant molta gent nova a la crida d’una professió on et pots guanyar bé la vida”. El principal temor, però, “és que algun dia (riu) facin una màquina a la qual donis el dibuix i et faci el tatuatge impecable, esperem que tardi molt (riu de nou)”.

Com es pot destriar un bon tatuador d’un de regular? Doncs segons Fran Romero “un tatuador bo soc jo (riu), seriosament, al final quan veus l’acabat final t’adones si està ben fet o només regular. Al final també és una qüestió de gustos. Un tatuatge és bo si t’agrada”. El més fotut és, però, amb coses delicades com “si t’arrisques a demanar la cara de la teva mare i després no se li assembla en res i després és impossible de solucionar”. Queda clara la recomanació que amb tatuatges arriscats com les cares cal gastar-se el que calgui per tenir algú de garanties.

Hi ha una sèrie de llegendes urbanes respecte els tatuatges, però “hi ha errors importants”. Quan es diu que el blanc és el color que més mal fa quan et tatues “és cert, però no té res a veure amb el blanc. D’entrada la tinta de color, pel tipus de components, fa més mal que la negra, però tots els colors són iguals i simplement la gent pensa que el blanc és el que més mal fa perquè sempre és l’últim color a posar ja que és el que dona la lluentor. Com que és l’últim la zona ja està inflamada i per això se sent més”. Que els tatuatges s’han de repassar cada cinc anys? “Tampoc no és cert. N’hi ha que als tres han perdut color i jo en porto de fa setze que no m’ha calgut repassar. Depèn de com te l’hagin fet, la tinta que hagin emprat... És cert que els tatuatges perden, sobretot els de color”. I presentar-se borratxo per no sentir mal? “És un mite nefast perquè jo i molts tatuadors ens neguem a fer-ho a gent beguda. L’alcohol fa que la sang sigui més líquida i és molt difícil treballar perquè comença a sortir molta sang. No s’ha de fer mai”. Hi ha llocs estranys del cos on es demanen tatuatges “però jo hi ha parts que no faria com dins dels ulls”. El lloc més estrany en què ha tatuat “jo no ho he fet, però hi ha gent que ho ha fet en parts íntimes masculines o femenines. Si m’ho demanessin sí que ho faria”.

Respecte a on fa més mal Romero comenta que a les parts interiors “com les costelles i en general les parts més interiors i per exemple fa molt més mal al bíceps o a la part interior de la cuixa que a la part exterior del braç o la cama”. Una de les noves línies de treball que va en augment és “la dels covers perquè com que hi ha tendència a posar-se el nom de la parella o una data o un dibuix en referència a l’altra persona, quan arriben les separacions molts s’ho volen treure”. Els tatuatges es poden esborrar “perquè hi ha una màquina, tot i que jo no l’he utilitzada mai, però deixa una marca i a vegades com una cicatriu. El més normal és fer-ne un altre més gran a sobre per tapar el vell (riu)”.

TATUAR L'EMOTICONA DE LA MERDA DEL WHATSAPP

El tatuatge que més es fa “són roses com a dibuix i després frases o noms, tot el que és lettering”. I el “més estrany que m’han demanat van ser icones de WhatsApp des del peix fins a la merda”. Respecte a per què es guanyen tants diners “al final és que la gent està disposat a pagar-ho per una bona feina. No hi ha més”. Romero explica que “quan comences fas pràctiques en pell de porc o sintètica per anar agafant traça”. Hi ha qui “mai s’autotatua i altres, com jo que sí que ho hem fet”. El motiu? “Volia experimentar saber si estic punxant molt o poc, quan puc fer mal... saber el que sentiria la gent”. Dels diferents processos “el que més costa és l’ombra. Perquè “has d’anar jugant amb les tonalitats: ombra clara, intermèdia, fosca... crec que fer línies i farcits gairebé tothom que s’hi dedica una mica ho pot fer. Ombrejar és diferent”.