Campanya al quadrilàter

Dia 12. Continuo amb la col·lecció de cromos per al bestiari electoral: avui hi afegeixo un cara a cara. Clavera-Nomen? Clavera-Pintat? No, tot i que tampoc me’ls perdria... [espai perquè us imagineu qualsevol dels dos duels; no hasse falta dessir nada más...]

Són Roboespot vs. Dalai López. El duel, a més, tindrà lloc en un quadrilàter conegut del país, els estudis de la SER, on fa deu anys Nomen, el telepredicador, va posar contra les cordes –en aquell cas, literalment– Tomàs Pascual, l’home dels 88 vots.

S’acosta l’hora del combat i qui defensa el cinturó de campió no acaba d’arribar i ja puc intuir la primera pregunta de la moderadora: la CASS continuarà cobrint les taquicàrdies? Finalment, arriba just abans que soni la campana, i tots dos boxadors entren al ring. A la cantonada, aguantant les tovalloles, dos Jordis històrics: Cinca i Font. El primer fa tota una exhibició de melabufatotisme: tant si el seu púgil clava un cop brutal com si rep un ganxo que pugui fer patir pel combat, a Cinca no se li mou ni una cella. Entre que ell ja ha penjat els guants i que tota la setmana ha estat acompanyant els seus a combats de set insofribles, es mostra impertorbable. I Font, tres quarts del mateix: com a bon fer­reter, es passa el primer round examinant uns tornavisos que hi ha vora el ring. Segurament deu ser una metàfora de l’existència humana... però a mi se m’escapa.

Em distrec amb els entrenadors perquè el primer round és molt fluix... Els cops més bèsties són un “això no és del tot creïble” i un “és un punt esbiaixat”. No! Tanta violència no! Si us plau! La moderadora fins i tot els anima a interrompre’s, però diuen que no. “Som persones molt educades.” Si l’educació és això, però, només dura vint minuts.

El segon round comença més fort. Deu ser efecte de la pausa. Una pausa que aprofiten per rebre feedback dels entrenadors (feed­back que es limita a un polze cap amunt, els Jordis no estan per a hòsties) i, en el cas del defensor del títol, per fer un pit-espot de rècord al lavabo (merda, és humà, no és un roboespot...). Ara ja es miren i s’obliden dels papers i dels monòlegs. I s’interrompen i es qüestionen constantment: No m’interrompi! Deixi’m parlar! No es posi nerviós... No ho estic gens de nerviós. I un li diu a l’altre que no parli en nom de tot Andorra per tot seguit dir que a la gent d’Andorra no li agrada no sé quin tipus de política... El cert, però, és que tots dos púgils van sobrats, cap pífia. I no puc evitar pensar que és una conxorxa contra el gracioset que es fa fotos llançant vots a la brossa, una venjança per aconseguir que això d’avui no faci gràcia. Missió complerta.