Un país de paradoxes

Sort de la moderadora, perquè si al seu lloc arriba a aparèixer el Jordi Hurtado hauria cregut que m'havia equivocat de cadena i que en lloc del debat electoral dels candidats d'Andorra la Vella havia sintonitzat un nou concurs de paradoxes a La 2. Com a debat, cadascú ja triarà qui l'ha convençut més (qui ha guanyat!?) i qui pensa que ha estat més fluix, però com a concurs, no tinc cap dubte que l'Enric Tarrado (DA) se l'hauria endut de llarg, tot i que Joaquim Miró (d'Acord) també va tenir algun moment destacat, paradoxalment parlant. Aquesta vegada la justificació de rigor de per què PS i LA concorren junts a les territorials va arribar cap al final, i no per sabuda deixa de ser una explicació paradoxal, si més no en la forma: “Les eleccions generals es guanyen a les circumscripcions territorials.”

Tot i que la que em va deixar clavat a la cadira va ser quan Miró va afirmar que “l'unica sortida és augmentar els salaris i les pensions, perquè si no hi ha consum l'economia no es recuperarà”. Tot seguit, Emi Matarrodona (Terceravia) va prendre la paraula per defensar el contrari: “Si no creix l'economia no podem apujar els salaris, perquè els empresaris hauran de tancar.” I tot just Matarrodona va acabar la frase, Miró va reblar: “Tens raó!” Francament, no conec cap guionista capaç d'imaginar un gir argumental semblant.

En canvi, el quart en discordia, Àngel Dalmau (SDP), no va tenir gaires opcions per reeixir en el concurs, en part perquè consegüent amb el lema del seu partit, va decidir que li tocava assumir el paper “d'home del carrer”, però sobretot perquè Tarrado va estar francament creatiu, i en ocasions fent gala d'una subtilesa envejable. Com ara quan, només començar, va assegurar que “no faré promeses que no podem complir”, quan aquest enunciat és ja una promesa que no podrà complir, com sap qualsevol amb el seu bagatge polític. Prou bagatge fins i tot com per eludir parlar de la despenalització de l'avortament quan els companys de debat van treure el tema, argumentant que “d'aquest problema ja se n'ha parlat àmpliament; fa un parell d'anys no hi era i ara el treieu per fer política”. Com si fer política fos una pretensió indigna dels qui aspiren a ocupar un escó al Consell General. Entremig hi va haver temps d'enunciar algunes propostes i de debatre’n unes altres, començant per la negociació de l'acord amb la UE, a propòsit del qual Matarrodona va defensar que “les relacions amb la UE han de venir determinades exclusivament per l'interès d'Andorra”. Ningú, però, no li va replicar que potser la UE també tindrà alguna cosa a dir sobre el particular. Tanmateix, en aquest apartat va ser Dalmau qui va baixar la pilota a terra en afirmar que “la gent, el que vol d'Europa és viatjar, estudiar i treballar, com qualsevol europeu”. No se li pot demanar més sentit comú, certament. També es va debatre sobre la regulació dels lloguers, la política tributària, si el país necessita o no un heliport, o si Andorra la Vella necessita o no un recinte multifuncional per promocionar el turisme de fires i congressos que ens arribaria a través del mateix heliport.

Paradoxalment, ningú no va esmentar la capitalitat de la parròquia.