“No crec que DA sigui favorita. S'ha disparat al peu”

Ordino Arcalís ha de deixar Vallnord?

No. És una qüestió de coherència pel que s’ha invertit en aquesta marca.

És prioritari el desviament de la Massana i Ordino respecte al de Sant Julià?

Nosaltres el volem i el volem ja. Per sobre de Sant Julià? Em sap greu però que parlin amb DA que és qui ho va prometre.

Els demòcrates són molt favorits després que l’oposició no es posés d’acord a anar junta?

No, no crec que siguin favorits. S’han disparat molt al peu i sobretot ara la gent d’Ordino s’adona de què és DA.

Els pisos de lloguer a Ordino són escassos i cars. Com s’arregla això?

Nosaltres volem una agència per a l’habitatge que gestioni la mediació entre l’oferta i la demanda, que ajudi a posar d’acord les dues parts.

Està d’acord que l’avortament en els tres supòsits es pugui fer en territori andorrà?

I tant. És un dret de la dona i fa temps que va passar l’edat mitjana.

Si parlem de l’acord d’associació amb la UE, és eurofan o euroescèptic?

Eurofan convençut.

Què necesita Ordino per a la propera legislatura imperativament?

Arribar a un acord amb el quart per l’hotel Casamanya. Hauria de ser el museu nacional.

Perquè s’ha presentat voluntari, o ha acceptat anar com a candidat?

Perquè m’encanta el servei públic. Poder ajudar, poder millorar només es pot fer des de les institucions que ens hem marcat. Jo soc voluntari.

Ordino és un lloc especialment complicat perquè funcioni el pacte PS-Liberals?

Absolutament. És una oportunitat per a nosaltres perquè som l’única força progressista d’Ordino. La gent a Ordino no ho entén, són persones que han estat oposades molt de temps i ara van juntes en unes eleccions per la cadira.

Com avalua la tasca que ha fet el comú demòcrata en el darrer mandat?

S’ha dedicat a gestionar el que va fer l’anterior comú. I vendre’s l’estació d’Ordino Arcalís d’aquesta manera no ho sé, crec que s’hauria d’haver tingut un debat més profund.

Posi un adjectiu a cadascun dels set candidats nacionals

Xavier Espot, no creïble; Pere López, l’etern enfadat; Josep Pintat, la dreta absoluta; Jordi Gallardo, una decepció; Josep Roig, l’esperança; Eusebi Nomen, perillós, i Alfons Clavera, desconegut.