Els residents que podrien sol·licitar el passaport i no ho fan superen els 15.200

El nombre de residents que podrien optar a la nacionalitat andorrana i no la sol·liciten no ha parat de créixer en els darrers anys, fins a arribar a les 15.207 persones el 2017, segons dades del departament d’Estadística. La darrera dècada aquesta xifra s’ha incrementat en 3.000, fet que indica que entre 100 i 300 persones podrien demanar la nacionalitat cada any i no ho fan, amb el que això comporta, principalment el fet de no poder participar en les eleccions. El sociòleg del Centre de Recerca Sociològica (CRES) de l’IAE Joan Micó assegura que coneix aquesta situació des de fa temps i creu que la causa principal és el que ell anomena factor instrumental. “Hi ha moltes persones que després de vint anys residint al país creuen que no necessiten obtenir el passaport perquè no han de realitzar tràmits, lluitar per una millor sanitat o bé obrir un negoci. Acostumen a ser persones de mitjana edat o padrins que no creuen que els aporti res i no poder votar tampoc no els preocupa gaire”. Micó també apunta que el fet d’haver de renunciar a la pròpia nacionalitat, en el cas espanyol, o els casos puntuals de persones enfadades per les traves burocràtiques que s’han trobat durant tots aquests anys, també són raons que fan que alguns no la vulguin.

Pel sociòleg, el fet que tantes persones renunciïn a la possibilitat de votar és “un hàndicap per al país”, perquè significa “que ni els propis polítics saben què pensen i com poden dirigir-s’hi”, manifesta, per després afegir que “com més població pugui votar, millor, però el més preocupant és que en els darrers anys ha augmentat el nombre de joves que poden exercir el seu dret a vot i no ho fan”.

Poc sentiment de pertinença

Algunes de les associacions de representants de comunitats consultades indiquen que el principal motiu pel qual la gent opta per no nacionalitzar-se “és perquè la majoria són persones grans a qui no els interessa ni tenen res a guanyar”, destaca Manel Bal, president de l’Associació Cultural Casa Galícia. “És una situació complicada perquè has d’esperar 20 anys per optar a tenir-la i aleshores moltes persones ni es molesten”. A més, “el fet d’haver de renunciar a l’espanyola i a perdre els avantatges de la Unió Europea tampoc els anima especialment”, indica.

Ana Cerezo, presidenta de l’associació Casa d’Extremadura, que tot just acaba de fer un any, coincideix amb aquests motius. “Tenir la nacionalitat, ara mateix, no aporta res diferent a no tenir-la. Si a l’hora d’obrir una empresa, per exemple, fos necessari, potser algú més ho faria”. Per Cerezo, el pes de les arrels familiars segueix sent molt fort entre aquelles persones que van emigrar fa anys. “La majoria no tenen sentiment de pertinença a Andorra, sinó que volen tornar a casa seva. Els que han format una família potser sí, però molts les tenen als seus pobles.” Per a cap dels dos el fet de votar tampoc és un atractiu suficient. “Jo no he votat mai ni aquí ni a baix, així que només per aquest motiu no me’n faria”, reconeix Cerezo. Per Bal, “a molta gent no li interessa la política andorrana i pensa que votar estaria bé, però en el fons diu: ‘Bé, i a mi què!’”.

El sociòleg del CRES afegeix que l’edat de la gent té molt de pes en la decisió, ja que les dades d’Estadística destaquen que es nacionalitzen més persones a partir dels 30 anys que dels 50. “Quan ets jove i vols millorar les teves condicions laborals, com ara accedir a un edicte, fas el que faci falta i poses més voluntat per obtenir la nacionalitat, però si ja ets gran, tens una edat i la vida resolta, moltes vegades ni t’ho planteges”, finalitza.

RAONS

Un percentatge molt elevat són espanyols que no volen perdre la pròpia nacionalitat ni se senten atrets per la política andorrana. Alguns pensen a tornar o bé estan en edats en què tenir-la no significa un canvi important.

La diferència entre els joves i els padrins és que els primers la poden necessitar per accedir a edictes o a d’altres tràmits, mentre que els segons ja no la volen.

No formar part de la UE és un motiu per no demanar-la, encara que formar una família sí que ho és.