Espanya condemna Samarra per calumniar Jordi Cinca

“Si s’analitza el contingut de la querella, la major part de fets són relats sense concreció que no denuncien delictes concrets, sinó que són manifestacions o imputacions de fets al senyor Cinca que no poden tenir una finalitat més enllà de la seva difamació sent conscients que, pel càrrec públic que ocupa l’actor i pel contingut del relat, se li va a donar una publicitat que el va desprestigiar.” Aquesta és la conclusió a la qual arriba el jutjat número vint de primera instància de Barcelona en la sentència en què ha condemnat l’expresident d’Orfund Joan Samarra per calúmnies, difamacions i injúries a Jordi Cinca, que es tipifiquen en un delicte d’intromissió a l’honor. El tribunal el condemna a una multa de set mil euros i a pagar la publicació del contingut de la sentència en els tres mitjans escrits andorrans i al digital espa­nyol Crónica Global. El tribunal ha absolt Crónica Global i els seus responsables en considerar que encara que hagi quedat demostrat que tot són difamacions i calúmnies, el mitjà espanyol es va limitar a repetir fragments de la querella de Samarra (tant en articles com en el llibre Diamantes de Sangre), i com que Jordi Cinca és un personatge públic aquesta acció és acceptable perquè ha utilitzat el seu dret a la llibertat d’informació.

La sentència, com totes les anteriors, torna a ser molt dura perquè “se li va dir en diferents ocasions [cinc decisions anteriors] al senyor Samarra que aquests fets no es podien perseguir perquè estaven prescrits, malgrat la qual cosa va seguir interposant querelles”, fet que significa per al tribunal que a Samarra mai li va importar la querella, sinó tan sols que es fes públic el contingut per difamar Cinca. El tribunal encara va més enllà i deixa entreveure que hi ha un motiu ocult per part de Samarra, perquè si no res no tindria sentit. La sentència diu que la querella busca “una finalitat que ha de ser necessàriament diferent de la d’obtenir la tutela judicial de la víctima”, però no entra en quins poden ser aquests motius que porten a fer coses tan estranyes com que “quan encara no li havien arxivat la querella presentada al Prat [...] va presentar una pels mateixos fets i demanant la mateixa prova a Andorra”. El tribunal posa de manifest que “s’estava intentant que dos jutjats investiguessin la mateixa cosa que a qualsevol persona, tingui o no coneixements jurídics, li ha de semblar estrany, més quan el relat fàctic és el mateix i els documents presentats i la prova sol·licitada, també”. I conclou sobre la motivació oculta que Samarra no va donar “cap raonament convincent de per què va trigar més de deu anys a posar de manifest aquests fets si la seva finalitat era denunciar uns fets delictius”.

Temerària i ‘pel·liculera’

La sentència recorda que els tribunals ja havien fet saber a Samarra que era evident que la querella no tenia cap sentit. Es recull que l’Audiència Provincial de Barcelona ja va indicar expressament que “la querella relata una història de conflictes bèl·lics i cor­rupció política, amb tràfic il·legal d’or i pedres precioses, digna d’una pel·lícula”. En el mateix sentit, l’aute del Tribunal de Corts encara va més enllà i després d’analitzar els fets denunciats arriba a la conclusió que es tracta d’una “querella temerària i absolutament infundada”.

Cinca va reaccionar a la sentència afirmant que “l’única satisfacció que al final et queda” és que novament la justícia li ha donat la raó sobre les acusacions de Samarra, aquest cop, a més, condemnant-lo per difamació. “Fins a cinc vegades s’ha dit que això no s’aguantava per enlloc, que era inversemblant, fals i ara s’acaba condemnant la persona. Em sembla que va sent hora de passar pàgina”, malgrat que hi va afegir: “Entenc que la voluntat dels qui promouen tot això serà allargar-ho tant com puguin.” En relació amb l’absolució del mitjà, va discrepar perquè “quan s’informa d’alguna cosa també estaria bé saber si el que diu aquesta tercera persona és cert o no”.

PENDENTS DEL TC I DE BARCELONA

Joan Samarra va presentar recurs al Tribunal Constitucional d’Andorra contra la desestimació de la querella i encara està pendent de saber si serà o no acceptada a tràmit. Aquesta seria l’última instància a Andorra, encara que, segons les fonts consultades, és molt possible que tenint en compte el recorregut judicial l’afer acabi al Tribunal dels Drets de l’Home d’Estrasburg. Per la via espanyola, la sentència es pot recórrer en segona instància i les mateixes fonts van comentar que tot i la duresa (com va passar a Andor­ra) el més possible és que Samarra vagi a totes les instàncies possibles.