La frontera més vella

La frontera que delimita el territori andorrà dels seus veïns no ha patit gairebé cap variació al llarg de la història. L’estudi publicat a Internet The Age of Borders, basat en part en la informació del Departament d’Estat dels Estats Units, explica que la frontera andorrana va ser fixada el 8 de setembre del 1278 i que, d’aquesta manera, es converteix en la més antiga del món. A més, destaca que al llarg de la història no ha patit modificacions. El mapa també fa referència a la creació de tots els límits que existeixen actualment al món, com la frontera de Portugal amb Espanya, que en el mapa data del 1297, o la de França amb Espanya, del 1659.A la cartografia detalla que la majoria de les fronteres es van delimitar a partir del segle XIX fins a mitjan segle XX. Del 1200 al 1499, però, es van concretar 2.405 quilòmetres de fronteres entre les quals, segons el mapa, la d’Andorra.

L’historiador Albert Villaró destaca que l’estabilitat de les fronteres del Principat és un cas “insòlit” i que respon a la “lògica geogràfica” del Principat, que són unes valls “amb estructura pròpia i que són producte de la història del país”. A més, Villaró afirma que els límits territorials del Principat han estat “estables”. “No hi ha hagut annexions ni pèrdua de territori, ni incorporacions d’altres estats. Les fronteres són duradores”, diu l’historiador, que alhora afirma que “la integritat i la coherència de l’espai andorrà existeix des del començament”. Això contrasta amb els límits de diferents països europeus com ara França o Itàlia, que han canviat en múltiples ocasions a causa dels conflictes que han afectat el continent europeu al llarg de la història. Villaró també fa referència a la ubicació concreta del Principat als Pirineus per relacionar-lo amb la delimitació de les fronteres. “La manera més antiga d’anomenar el territori són les Valls d’Andorra i això es veu molt clar”, afirma. Si bé destaca l’estabilitat dels límits territorials, Villaró fa referència al cas de les fronteres interiors entre els comuns, que “no són perfectíssimament clares”. Villaró el considera un tema “apassionant” per analitzar.