La CASS planteja fixar una pensió màxima de jubilació

El consell d’administració de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social ha enviat una sèrie de propostes al Govern per evitar la fallida del sistema tenint en compte que les previsions, segons l’informe dels experts francesos, estableix que l’any 2023 es pagaran més diners en jubilacions del que es recaptarà per cotitzacions, que el 2028 l’Estat haurà d’estar aportant 100 milions anuals per cobrir el dèficit i que el 2033 estarà en 200 milions. Una de les mesures amb més impacte de les que es proposen és establir una pensió màxima. La CASS no n’ha especificat el sistema, però hi ha dos models. Un passaria per fer com a d’altres països on hi ha un límit absolut. Per exemple a Espanya, aquest 2017 és de 2.573 euros mensuals, indiferentment del que s’hagi cotitzat. Aquesta possibilitat aniria acompanyada d’un topall màxim de cotització. La segona opció implica utilitzar un sistema progressiu. Es tracta d’establir un mínim que es respectaria en equivalència al que s’ha cotitzat (entre 1.200 i 1.500 euros) i tots els punts per sobre de la xifra elegida es retribuirien menys. I a cada tram (2.000, 2.500, 3.000 euros i següents) cada cop es retribuirien exponencialment menys.

Una altra proposta que s’ha deixat sense especificar advoca per l’augment de les cotitzacions. Tots els membres del consell d’administració són conscients que per garantir la viabilitat del sistema cal que s’apugin les contribucions dels afiliats. Actualment la retenció és del 22%, de la qual el 12% va per a jubilació i el 10% per a sanitat. L’increment hauria de ser significatiu, perquè cal augmentar molt els ingressos per allargar la previsible falta de diners al fons de reserves a sis anys vista.

Discrepàncies internes

La junta de la CASS, però, no és unànime respecte a qui hauria d’assumir una major retenció. Els representants de la patronal defensen que siguin els treballadors els que paguin la contribució suplementària perquè els empresaris ja assumeixen actualment la major part (15,5% del 22% total). Els representants dels assalariats manifesten que són les empreses qui s’ha de responsabilitzar de l’increment, ja que històricament han cotitzat molt poc als treba-lladors.

Una tercera mesura de fort impacte insta a reduir el rendiment que donen els punts que es compren cada mes. Actualment es calcula que tot el capital que es cotitza durant una vida laboral i els interessos es retorna en 9,6 anys després de jubilar-se (74,6 anys). A França, per exemple, són 17 (82 anys). La reducció de l’anomenat factor de conversió tampoc està totalment fixada, però fonts properes a la parapública aposten perquè hauria de ser cap a 15. Això significaria que els pensionistes no haurien consumit tots els diners que els pertocarien segons el que han cotitzat fins que arribessin a 80 anys. L’última proposta presenta l’ambivalència de ser impopular, i al mateix temps els experts consideren que tindria un impacte molt limitat. Es tractaria de retardar l’edat de jubilació. Es tractaria d’una mesura progressiva que s’entén que està adaptada a la major esperança de vida. Inicialment la xifra podria ser els 67 anys amb l’opció d’anar-la augmentant en el futur progressivament a mesura que l’esperança de vida s’apugi.

L’estudi sobre l’estat del sistema de pensions estableix que hi ha més de 121.000 persones amb drets adquirits amb cotització per cobrar pensió. Bàsicament el formen els 10.000 jubilats actuals, els 50.000 que treballen actualment i que ja han cotitzat i els 61.000 que ja no viuen a Andorra però que tenen drets adquirits.

EL MODEL DE LUXEMBURG QUE PAGA A TERÇOS EMPRESARI, TREBALLADOR I GOVERN

Un dels punts que s’han posat damunt de la taula en el consell d’administració de la CASS és estudiar la possibilitat que Andorra acabés utilitzant el model de Luxemburg per fer front a l’imprescindible augment de les cotitzacions. El sistema luxemburguès fixa que les contribucions a la Seguretat Social les fan per parts iguals empresaris, treballadors i l’Estat. En aquest cas es tracta d’un 24%, que significa una aportació del 8% del salari a cadascun dels tres implicats. L’exemple del petit Estat centreeuropeu podria servir perquè si l’executiu passa a assumir els nous increments de les cotitzacions no s’afectaria el cost laboral i seria una forma d’anar posant diners de forma més progressiva. L’Estat finalment és qui haurà de fer front al dèficit de la CASS amb la perspectiva que el 2028 ja estigui abonant anualment 100 milions d’euros del pressupost per a aquest concepte amb increments importants any a any. Per exemple, el 2038 si no s’apliquen factors de correcció l’Estat ja hauria d’estar assumint 300 milions d’euros anuals. Anar cap al model de Luxemburg, segons les fonts consultades, minimitzaria els efectes i limitaria l’aportació posterior.