“Tenim un grup de suport psicològic per als voluntaris”

És president de l’ONG des del maig passat, quan va substituir Josep Duró, que havia estat dotze anys al càrrec. Tres mesos després respon als projectes, les necessitats i el futur d’aquesta entitat.

Per què es va decidir a presentar-se a president de la Creu Roja Andorrana?

Suposo que era una evolució natural després d’haver-ne format part des del 1994. Vaig començar a Andorra, però després vaig seguir a Lleida quan vaig anar a estudiar i de nou al país hi vaig continuar fins avui. He estat en tots els llocs possibles i me’n faltava un amb aquesta responsabilitat, a més, formava part de la junta del senyor Duró i em van demanar si volia ser el seu successor natural.

Ser president implica deixar el voluntariat?

De cap manera. A mi em van escollir el dia abans de Canòlich i l’endemà estava allà amb la meva gent, com cada any. Per a l’Ultra Trail també estaré de voluntari, a Incles, i començaré el meu torn a les sis del matí –de dissabte– fins a les dotze o una del migdia de diumenge.

23 anys formant part de la Creu Roja, què l’impulsa a seguir?

És una experiència que cal viure. Molta gent em pregunta per què perdo el temps a l’entitat, però el que em dona no està pagat amb diners. Cal ser d’una pasta especial, per això.

Quins objectius es fixa a mitjà termini?

Poder fer créixer el voluntariat. En els últims deu anys hem patit una davallada de gairebé el 50%. Dels 150 a 200 voluntaris del 2005 ara en som 100, comptant socorrisme i social. Hi ha un abans i un després des que vaig entrar. Ara no hi ha el mateix ímpetu i aquesta evolució l’hem notat i patit, però la caiguda de voluntaris estem mirant de revertir-la i tota la gent que vulgui fer alguna cosa per la societat andorrana sap que aquí, a la Creu Roja, els podrem oferir moltes oportunitats.

Quines són les principals activitats de la Creu Roja?

Doncs, bàsicament, actuem en dos entorns que a més han revertit el seu pes. Si fa uns anys el 80% de les nostres actuacions responien a trucades de socor­risme, ara només representen un 20% o 25%, ja que el gros són de caire social. La societat ha canviat molt els darrers anys i la gent gran, els aturats, els infants amb dificultats, tothom pot necessitar els nostres serveis en algun moment.

Exactament, quines tasques realitzen en l’àmbit social?

Sobretot treballem amb la gent gran, independentment de la seva condició social, perquè tenim padrins que viuen en xalets però que a l’hivern no poden pagar la calefacció. Treballem amb menjadors socials, amb el servei de teleassistència, on tenim 253 usuaris. També fem tallers d’escriptura i volem fer projectes amb els interns del centre penitenciari. També ajudem gent que ha perdut la feina i té vergonya d’anar a la borsa de treball, o que a vegades no sap escriure o no sap fer un currículum. Persones que confien en nosaltres perquè oferim una relació més pròxima.

On és el límit psicològic d’un socorrista?

Doncs mira, ara tenim un grup de suport psicològic per tractar els casos més durs. Recordo especialment quan es va ensorrar el pont del túnel de les Dos Valires, el 2009, i molts dels nostres voluntaris van estar treballant al límit, com els bombers i les ambulàncies, però nosaltres no havíem rebut mai un impacte tan fort. Hi havia companys que van estar-hi entre 32 i 35 hores. Va ser d’una intensitat emocional molt forta i va ser molt dur.

Quina relació tenen amb les organitzacions germanes dels països veïns?

Molt bona. Els presidents de França i d’Espanya em van trucar per felicitar-me i vam quedar que ens veurem en breu. A més, tenim el protocol d’actuació de la francesa, fins i tot hem copiat les línies d’actuació en cas d’atac terrorista, i rebem molts voluntaris, sobretot de Catalunya, quan tenim algun esdeveniment, com l’Ultra Trail, en el qual per nosaltres mateixos no podríem arribar a cobrir-lo.

Quantes campanyes de donació de sang fan al cap de l’any?

En fem unes quatre. La Creu Roja de Catalunya fa dues maratons, de 10.00 a 22.00 hores, i després un parell de campanyes més de manera puntual. Ells venen a donar sang i se l’emporten al Banc de Sang i de Teixits de Catalunya, perquè nosaltres som donants negatius. No cobrim les necessitats que generem al país, però tenim un conveni mitjançant el qual ells ens en donen quan en necessitem.

L’ONG és autosuficient en l’àmbit financer?

No, i com tota organització d’aquestes característiques demanem una subvenció al Govern que varia segons les necessitats que tenim. Actualment hem rebaixat la nostra dependència dels diners públics perquè ha passat de ser el 47% del nostre pressupost al 31%. Si no calen els diners preferim que s’inverteixin en altres espais on siguin més necessaris.

Les noves generacions reben la formació necessària per ajudar en cas de necessitat?

Cada cop més, i és perquè des de fa sis o set anys hem implantat el programa Papi, als tres sistemes educatius, que ensenya als més petits els primers auxilis bàsics. Per exemple, l’hivern passat, una noia que estava esquiant va escoltar els crits d’una persona que havia caigut, feia 40 minuts que era al terra i ella va anar a ajudar. Al final va explicar que gràcies a les classes que havia rebut a l’escola havia sabut reaccionar i va poder ajudar.