Via segura per als refugiats

La iniciativa va arrencar com a reacció al drama que s’estava produint al Mediterrani, les morts de milers de persones que, fugint de la guerra de Síria, s’embarcaven en un viatge molt perillós i pagat a preu d’or a les màfies de la immigració. I que, per acabar-ho d’empitjorar, en arribar a Europa es trobaven amb murs i traves. A Roma, la comunitat de Sant Egidi va iniciar la recerca d’una fórmula contra la tragèdia. I la va trobar a la legislació Schengen: visats humanitaris que permetien viatges directes fins a Europa de persones en situació de vulnerabilitat. Uns visats temporals però que havien de permetre que aquests ciutadans arribessin a un lloc segur sense posar-se en risc, iniciessin una nova vida i tramitessin, entretant, l’asil que els permetés romandre al continent. La fórmula s’ha aplicat amb èxit des del Líban fins a Itàlia i, tal com exposa el responsable de la comunitat de Sant Egidi a Barcelona, Jaume Castro, des que es va formalitzar l’acord amb l’administració italiana (a final del 2015) ja hi han arribat més de 800 persones.

La voluntat d’aquesta comunitat –a Itàlia també estan implicats en el projecte la Federació d’Esglésies Evangèliques i la Mesa Valdesa, protestant– és estendre aquesta fórmula a d’altres països europeus. “A França ja s’ha firmat el protocol”, relata Castro, malgrat que encara no s’ha posat en marxa perquè entretant va arrencar el procés electoral, i també existeixen negociacions amb Espanya. Andorra també l’ha escollit com la fórmula per fer arribar la vintena de refugiats que es va comprometre a acollir a l’inici de la crisi humanitària. Però encara no s’han establert contactes formals en espera que el país aprovi el marc legislatiu que treballa, precisa el responsable de la comunitat a Barcelona.

“Els punts forts del model són la seguretat i la legalitat, també per als països d’acollida”, indica Castro. I és que també existeix un control en origen de les persones que es beneficien del visat. La condició per accedir-hi és que la persona estigui en una “situació de vulnerabilitat”, persones amb problemes de salut, gent gran, dones, nens, i que estigui reconeguda com a refugiada per l’Acnur. Una altra de les particularitats del model és que l’Estat acollidor garanteix els tràmits burocràtics i poca cosa més. Són els promotors del projecte amb la societat civil els que fan possible l’acollida oferint tot allò que necessiten els refugiats per integrar-se i arrencar una nova vida. Al Principat, indica Castro, tot això s’haurà de definir i malgrat que “la comunitat de Sant Egidi no està present a Andorra pot ajudar”. Tanmateix, remarca que poder integrar-se en l’ambient d’una associació o d’una comunitat contribueix a una integració més ràpida i que, econòmicament, per als que fugen de conflictes bèl·lics el fet de no haver de deixar-se una fortuna en un viatge molt perillós també els permet “estalviar aquests diners per tornar a començar”.

La comunitat de Sant Egidi no s’ha plantejat l’horitzó del projecte. “El que hem volgut demostrar és que és possible trobar un camí segur i legal”, remarca, per tot seguir lamentar que “tristament” han superat els esforços d’acollida que molts països europeus han fet en aquesta gran crisi humanitària.