“Sense patir no hi ha camí”

Quan els alumnes de l’institut espanyol María Moliner van arribar a Santiago de Compostel·la, cansats i mullats, portaven 120 quilòmetres a l’esquena i havien caminat durant sis dies a raó d’uns 22 diaris, i il·lusionats com estaven per veure la imponent catedral, només es van trobar una bastida que amagava unes obres que encara duraran uns anys. “No ens ho podíem creure després de tot el que vam passar”, riu incrèdula l’Angelina Ubach, una de les moltes noies que van fer el camí de Santiago entre el 10 i el 16 de maig. “Ens vam apuntar més noies Per què? Segur que ells són més dropos o és que nosaltres ens apuntem a més coses, o qui ho sap... potser Déu va voler que hi anéssim”, divaga l’Alba Gomes.

La sortida de la ruta va ser a Sar­ria, un dels llocs de referència per a aquells que volen obtenir la compostel·lana, ja que es troba a la distància mínima exigida per aconseguir-la. L’eufòria inicial va caure a mesura que passaven els quilòmetres i l’Angelina recorda com va arribar a un punt que va agafar l’Humberto, el professor de religió que va organitzar l’excursió, i li va dir: “Estic morta, vull parar. Ja no puc fer ni un pas més.” Aleshores el professor li va proposar que si seguia caminant fins al següent alberg li explicaria “el final de la sèrie The Flash”. En una època en la qual l’spoiler és pecat, l’alumna va accedir i va recuperar el ritme. “Em va enganyar, a cada alberg que passàvem em deia que al pròxim m’ho diria, mentre em repetia que sense patir no hi ha camí, i al final em vaig trobar a Santiago”, explica ara.

A la capital gallega els esperava l’alcalde de la ciutat i també el bisbe. “Amb ell només ens havíem de fer una foto però li vam caure bé i al final ens va acompanyar una estona. Va ser una visita VIP”, afirma l’Edu Novo, que a més va tenir l’oportunitat de llegir uns paràgrafs a la missa del pelegrí. “Va ser una sensació molt estranya perquè hi havia molta gent. Recordo que el botafumeiro em va passar just pel costat i em va impressionar molt.”

Les nits als albergs passaven ràpides perquè “veníem cansats i anàvem a dormir d’hora, tot i que l’aniversari d’una de nosaltres va caure en aquells dies. Ho vam celebrar durant tres nits”, explica l’Alba.

A l’Humberto li va cridar l’atenció que després de l’experiència viscuda i arribats a Santiago els va donar un mica de temps lliure abans de tornar. “Saps què fan uns joves cansats i amb ganes de dormir quan tenen temps? Van al Primark”, riu el professor.