Tarda de quinto per als usuaris de la teleassistència

La meva vida va fer un canvi. No podria estar-ne sense”. Contundent es mostra la Dolors a l’hora de valorar el servei de teleatenció domiciliària de la Creu Roja del qual n’és usuària “des de fa molts anys”. Va amb cadira de rodes i té problemes de mobilitat. Però viu sola, així que “porto l’aparell penjat al coll nit i dia. No me’l trec mai”. Explica que l’ha hagut d’utilitzar “moltes vegades, perquè he caigut o perquè com que no em puc moure, si fa gaire hores que estic al sofà i el meu fill no pot venir, truco i em vénen a fer el canvi postural”. Però no només l’utilitza per a les emergències. “Si he d’anar a visitar-me a l’hospital, truco i m’acompanyen”. La Dolors ho té clar: “és un servei molt necessari per a la gent gran i amb problemes de mobilitat”.

Una opinió semblant exposa l’Elisa. “Fa més de 8 anys que en sóc usuària”, assegura, i afegeix que “em va molt bé. Si et passa alguna cosa truques i sempre vénen”. Com la Dolors, diu que l’ha hagut de fer servir diverses vegades, “com un dia que vaig caure i no em podia aixecar”. Totes dues formen part de la cinquantena de padrins (tant usuaris del servei com altres persones de les residències El Cedre i Clara Rabassa) que ahir a la tarda van participar en la sortida sociocultural que la Creu Roja va organitzar per als usuaris de la teleatenció. Un servei que enguany ha arribat als 300 usuaris, ja que segons la responsable del servei, Anna Arias, “la gent gran cada vegada s’intenta preparar abans l’envelliment i intenten preparar els domicilis. I aquest servei és una eina bàsica”.

Al bar del Parc Central tothom estava entaulat i a punt per fer el quinto. Però ja se sap, entre conversa i conversa els problemes surten a la llum i l’Elisa s’afanya a remarcar: “sort del botó perquè amb les pensions que tenim no ens podem ni pagar una residència! Ni amb l’ajuda del meu fill”. La resta de companyes de taula assenteixen, però cap altra vol dir-ne res obertament. L’Elisa, però, celebra l’atenció que rep per part dels voluntaris de la Creu Roja: “sortir sola a mi a vegades em fa por perquè els peus no m’aguanten. Així que si truco a la Creu Roja vénen i m’acompanyen”.

Deixem la conversa aquí, perquè l’Anna Arias agafa un petit megàfon i avisa que comença el joc. El Josep Maria, un dels convidats d’El Cedre, està d’allò més animat. “Jo m’apunto a tot. A El Cedre cada dimecres fem un bingo!”, detalla, i es mostra encantat de poder compartir una tarda jugant i petant la xerrada amb altres companys. Comencen a cantar números i tots els participants fixen els ulls al seu cartró. Primer objectiu, aconseguir una línia perquè això ja té premi: un lot de productes de la Creu Roja i una espelma. I un cop ha sortit la línia, segon objectiu, el bingo. Les bromes es repeteixen entre els participants, que amb més o menys fortuna van acumulant números. Finalment arriba l’emoció. “Només ens en falta un”. Surt el 44 i la Maria Àngels Sansa s’emporta el premi gros: un fuet, confitura, una tovallola, un calçador, un pastiller, unes sandàlies, sabons i un braçalet. I de cap a la segona ronda.