El Superior tomba una demanda dels batlles sobre l'antiguitat

L’any 2000 el Consell Superior de la Justícia (CSJ) va arribar a un acord pel qual es reconeixia el dret a l’antiguitat dels batlles i fiscals adjunts que abans havien exercit de secretaris judicials. Posteriorment, per nous acords presos el 2003 i el 2004, l’òrgan de govern de la Justícia va deixar sense efecte el que havia decidit en el passat, decidint que només es tingués en compte l’antiguitat com a membres de la carrera judicial –el secretari judicial no té aquesta consideració– preveient una prima de permanència en el càrrec. L’any 2014 un grup de batlles i una fiscal adjunta afectats van demandar al CSJ que se’ls reconegués el dret a percebre aquest complement d’antiguitat acumulat com a secretaris judicials i, així, en tant que funcionaris de la justícia. L’organisme va desestimar la petició i els afectats van acudir a la Batllia –la demanda acceptada a tràmit el setembre del 2014 la rubricaven inicialment Jaume Tor, Laura Solanes i Immaculada Rodríguez, i la fiscal adjunta Nadia Alís–. Primer la sala administrativa del Tribunal de Batlles i ara la del Tribunal Superior han rebutjat les pretensions dels demandants.

El fons de la demanda es basava en el fet que, per als recur­rents, els acords presos pel CSJ no podien tenir caràcter normatiu perquè no tenien les característiques per ser-ho. Tanmateix, argumentaven, la decisió de modificar el sistema retributiu només podia fer-se per via reglamentària o normativa i, per tant, prèvia aprovació del Govern. La Justícia no ha compartit aquest raonament. En aquest sentit, la sentència dictada per la sala administrativa del Tribunal Superior –instància a la qual van acudir els recurrents després d’una primera resolució negativa del Tribunal de Batlles– recorda que les retribucions de batlles i magistrats tradicionalment s’han determinat en base als acords presos pel Consell Superior –ara sí que s’han fixat per llei– en base a les competències que li atribueix la Constitució i la Llei qualificada de la Justícia llavors vigent que, apunta la sentència, “encomanava al Consell l’elaboració del projecte de pressupost global de funcionament de l’administració de Justícia”. Per tant, continua, “des d’aquesta perspectiva no es pot apreciar que els acords hagin estat adoptats per un òrgan manifestament incompetent”. Tanmateix, continua la resolució, “es tracta d’uns acords amb efectes en l’àmbit intern o domèstic” però que van ser comunicats tant als afectats com al propi Govern, que és l’ens encarregat de pagar les retribucions al personal de la Justícia, inclosos jutges i fiscals. En conseqüència, i malgrat que no siguin normes publicades, assenyala el Superior, això “no determina la seva invalidesa”.

La sentència, a més, determina que els acords estan suficientment motivats ja que estaven dirigits a acabar amb les disparitats salarials entre els membres de la carrera judicial, provocades per si el professional en qüestió havia estat abans secretari judicial o no.

Conclusió

La resolució és més que concloent quan assenyala “la inexistència de cap títol que empari la sol·licitud de percebre el complement d’antiguitat que van perfeccionar com a secretaris judicials” fet que impedeix que se’ls pugui donar la raó ja que “la reclamació d’un determinat concepte retributiu ha de venir recolzada per la prèvia creació i reconeixement del mateix, situació que no es pot apreciar en aquest cas”.

El Tribunal recorda als demandants que si bé una primera decisió del Consell Superior avalava el dret a percebre aquesta prima, una posterior la van deixar sense efecte. I recorda als batlles i la fiscal que no poden veure vàlid el de l’any 2000 i invàlids els posteriors perquè “no es pot eludir que els mateixos vicis serien predicables de l’anterior acord de l’any 2000, que va ser adoptat en les mateixes condicions que els posteriors”. Per tant, o tots els acords són vàlids o, per contra, tots són invàlids. De la manera que fos en cap cas, diu la sentència, els afectats podrien cobrar el complement perdut.