Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar

Joquines trencades

Actualitzada 30/09/2013 a les 07:39
Passats els anys, ja convertits en adults, alguns intenten recomposar les peces d’aquelles joguines trencades.     Li direm Damià, tot i que no es diu així però ens confia la seva història si no apareix el seu nom real. Li ha passat de tot, no s’ha mort de miracle, i s’ha plantat als 30 anys amb lleganyes, com si s’acabés de despertar després d’una hivernació de 15 anys. “La clau de tot quan ets jove és la família i jo a casa tenia problemes, després influeixen molts les companyies que tinguis” explica. “Als 12 anys vaig començar amb les drogues al col·legi, el primer va ser un xino [coca liquada sobre un paper d’alumini]”, exposa sense embuts. Parla del seu passat amb voluntat d’alerta, “tant de bo el que m’ha passat a mi no els passi a gaires joves més al país, jo era un bon esportista, ara tindria una casa pròpia, una vida millor”. Damià, que remarca una vegada rere l’altra que la millor vacuna és “l’entorn familiar”, revela també la part més fosca del seu passat; “vaig estar dos cops a la presó, i el que més recordo d’aquells temps, entre els 15 i els 17 més o menys, era que havia entrat en una dinàmica en què la meva voluntat era autodestruir-me a tota velocitat sense saber-ne el perquè”. Els problemes amb la Justícia van ser menors del que haurien pogut estar, “van ser dues ruqueries de drogues, però el cert és que per poder pagar-les també vaig haver de robar, sobretot a casa”. Bon aspecte, mirada intensa, 1,80, complexió forta, una arracada i expressió serena. La història del Damià inclou malaltia mental greu, ingressos hospitalaris i autolesions severes, “ara gairebé ja no prenc medicació, estic treballant i em sento molt millor”. Segons l’estudi que ha presentat aquesta setmana la Fundació Julià Reig, 750 joves del país estan en situació de perill per diverses causes. En cap cas vol dir això que el camí que va recórrer el Damià hagi de ser transitat massivament ara, però sí és un toc d’alerta.
LA FAMÍLIA ÉS LA CLAU DE TOTSílvia Pascal és psicòloga i treballa al Servei de salut mental de l’hospital. Forma part de l’equip que atén joves amb problemes i té clar que el context econòmic juga un paper en l’augment de casos complicats que s’estan trobant, “el tema s’ha disparat”, admet. Pascal explica que el camí per arribar a ser un adolescent conflictiu té moltes coincidències, en tots els casos “sempre és una suma de factors, però la clau és que a casa les coses no van bé”. Li demanem a l’especialista a què es refereix quan diu que les coses no van bé, “problemes entre els pares, falta d’afecte i sobretot falta d’una figura que posi límits als comportaments”. La manca d’aquests límits “tot el dia fent el que volen o a casa o davant dels videojocs” deriva en alguns casos en conductes com ara “agressivitat amb els companys del col·legi, amb la família o fins i tot delictes com ara algun furt”.     Afectats i terapeutes es relacionen amb un sistema en el qual gremis com ara professors, policies i advocats també hi acaben jugant un paper. Adela Cano és advocada i tracta sovint amb menors, “l’objectiu fonamental d’un procés és que tingui un punt alliçonador que li serveixi per treure conclusions”, manifesta. La lletrada creu que a “Andorra portem prou bé aquest tema”, i explica que “en molts casos el problema principal el tenim amb els pares més que amb els fills, quan no entenen que per exemple insultar un policia és un delicte i no es pot fer impunement”. Les drogues acaben reunint bona part dels problemes –però no només– “els furts són freqüents entre aquests nois que formen part de famílies que potser no els poden comprar una videoconsola”. L’advocada parla de nois i no diu noies en cap moment. És rellevant el gènere? Sí que ho és segons la psicòloga Sílvia Pascal, “els nois són més conflictius i les noies tenen més tendències depressives a aquestes edats”, i exposa un detall impactant, “dar­rerament estem veient moltes noies que s’autolesionen”.    Una professora experta que prefereix restar en l’anonimat explica que “aquí la policia els té molt controlats i si els veu pel carrer sense anar a escola de seguida intervenen”. La docent reconeix que “abans d’intervenir t’ho penses molt perquè quan dius als pares que el seu fill té problemes se senten qüestionats i t’acaben atacant a tu per justificar-se”.    Una font policial coincideix amb la professora, “és corrent que el pare posi en dubte els policies”. L’agent exposa una cronologia de com aquests joves es van complicant de mica en mica “entre els 11 i els 12 descobreixen l’alcohol i petits furts en botigues, entre els 14 i 15 entren en acció les drogues i les baralles, i ja als 16-17 són gairebé adults i quan els hem de detenir a vegades hem de ser 4 o 5, si no no podem”. El membre del cos d’ordre diu que el país és tan petit que com a molt deuen ser “uns 10 joves que ja tenim molt identificats en cada moment”, i hi afageix que “no tinc estadístiques oficials, però de cada 10 joves així 6 o 7 després són adults estables i la resta tenen unes vides relacionades amb les drogues, les baralles i l’alcohol i estan sempre entrant i sortint de la presó”. El centre penitenciari disposa d’un mòdul de menors, però és només per a estades curtes. El servei de salut mental apura els seus recursos per ajudar els joves que tenen problemes de conducta, però si el cas és complica “es fa un ingrés més llarg a Sant Joan de Déu o a Sabadell o fins i tot, si és extrem i estem parlant de mesos, hi ha un centre anomenat Amalgama7 a Barcelona on algun cop hi ha hagut algun jove d’aquí” explica Sílvia Pascal. Amalgama7 seria la versió moderna d’allò que el nostre imaginari qualifica de reformatori.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477