“No havia sortit de l'hospital que ja estava fent dibuixets”

Com es troba?

Fantàsticament bé, i amb moltes ganes de tornar a Andorra i a la Galeria Pilar Riberaygua, amb què sempre he tingut molt bona relació. Quan el Josep i l’Alba Sarlé es van presentar a la inauguració d’aquesta exposició a Sant Cugat, i els vaig proposar la possibilitat de portar-la al Principat, de seguida van acceptar amb entusiasme. Em fa moltíssima il·lusió.

Una exposició que neix a partir de circumstàncies molt difícils.

El novembre de 2020 vaig patir un infart i vaig estar gairebé sis setmanes en coma. El fil conductor de la mostra és que, de vegades, determinats entrebancs et donen encara més força per tirar endavant.

En el seu cas, quina va ser la clau per sortir-se’n?

En primer lloc, comprovar com t’estimen la família i els amics. Una cosa de la qual no havia dubtat mai, però quan em vaig despertar vaig poder veure fins a quin punt estaven al meu costat. Això va ser un regal enorme. I per altra banda, l’entrega dels professionals de la sanitat pública, tant a l’hospital de Sant Pau, on em van ingressar primer, com a l’Institut Guttmann, on he fet la rehabilitació.

Com va anar aquest procés de recuperació?

Es va dividir en dues fases. Durant la primera vaig estar ingressat, i la segona va ser en règim ambulatori.

Estava molt tocat físicament?

Sí. Quan vaig començar la rehabilitació al Guttmann, el 7 de gener de 2021, no podia fer absolutament res.

Déu-n’hi-do.

Ni tan sols podia obrir una ampolla d’aigua. El 29 de gener ja podia caminar sense crosses. El 5 de febrer, un mes després d’ingressar, ja era a casa. Després vaig estar cinc mesos anant cada dia a recuperació. Ara continuo fent exercicis, però al meu gimnàs habitual, tres cops per setmana.

I ha volgut reflectir aquesta experiència en la pintura. Podem parlar d’un punt i a part en la seva trajectòria?

No diria que és una ruptura, sino més aviat un salt endavant. A l’inici de la recuperació ja vaig intuir que tot el procés podia ser tema d’exposició. I de fet, moltes tardes al Guttmann les vaig dedicar a dibuixar.

La recuperació física va anar acompanyada d’una recuperació, diguem-ne, artística?

Sí, però la diferència és que, així com la rehabilitació física va durar molts mesos, i encara continua, el de rehabilitació creativa va durar 48 hores. Encara no havia sortit l’hospital que ja estava fent dibuixets. Eren dibuixos molt tremolosos, però jo sabia que darrere de tot allò hi havia alguna cosa.