“Les dones del món rural han estat doblement oblidades”

Tot va començar amb un reportatge periodístic.

Va ser arran d’un reportatge sobre la cacera de bruixes al Pirineu i a les terres de Ponent que vaig fer per a La Directa, un mitjà digital amb què col·laboro habitualment, i l’Editorial Fonoll em va proposar d’escriure un llibre sobre el tema.

Però vostè els va fer una proposta diferent.

Sí, perquè ja hi ha molts historiadors que han fet una recerca a fons del tema. Per això els vaig proposar de donar veu a altres dones.

Finalment, però, al llibre va incloure cinc dones condemnades per bruixeria; per què va triar precisament aquestes, de tants casos com n’hi ha de registrats?

Vaig incloure els casos de tres dones pallareses, una de Lleida i una altra de la plana de Vic perquè penso que il·lustren força bé com molts dels estigmes i dels prejudicis d’exclusió social que es van gestar amb la cacera de bruixes segueixen vigents avui dia.

A què es refereix?

La majoria d’acusacions de bruixeria es basaven en les enveges o l’avarícia dels veïns, i a partir d’aquí els rumors arrelaven en la ignorància i la desconfiança de la gent. I avui dia veiem com aquest mecanisme encara funciona a l’hora d’estigmatitzar persones o col·lectius que no acaben d’encaixar en els paràmetres que el nostre model social considera normals.

A llibre recull altres nou casos de dones del segle XX.

De fet són vuit, entre les quals la meva padrina i la que va ser la darrera trementinaire del Pirineu; més una novena dona que parla en primera persona: una mare que acompanya el fill en el trànsit de gènere. He preferit que s’expressés amb les seves pròpies paraules perquè, com que jo no visc la seva realitat, no em sentia autoritzada a parlar per ella.

Com va reaccionar la seva padrina quan li va dir que sortiria al llibre?

Amb alegria i orgull alhora. Vaig voler incloure-la com un homenatge a ella i a les dones de la meva família, que, com moltes altres dones del món rural, han tingut una vida a l’ombra i no han gaudit dels privilegis de la meva generació.

De fet, el món rural és més que un mer rerefons de les biografies que explica.

El món rural sempre ha estat arraconat; i per això les dones que hi viuen han estat doblement oblidades. Fins i tot els reculls feministes no han reconegut els actius que tenim i que podem aportar al món. Penso que és hora de recuperar l’autoestima i reclamar que existim i que som igual d’importants que a ciutat. Que totes les vides són igual d’importants!