“Surten coses però es fa difícil aconseguir un sou digne”

La seva passió per la música ve des de petita.
Sobretot ve dels meus pares, grans amants de la música clàssica, i quan és una cosa que has viscut a casa amb naturalitat, fa que t’agradi més. Tampoc crec que estigués destinada a dedicar-me a això, però sí que em va permetre començar a tocar l’instrument des de ben petita i a decidir què m’agradava més.

I el violoncel va guanyar de golejada.
Ja el tocava des dels set anys i l’elecció de l’instrument va ser de casualitat. Vaig sentir el nom de Pau Casals, el vaig escoltar més i em van animar a agafar el violoncel i va ser cap als 15 que vaig veure clar que volia guanyar-me la vida amb això.

La seva formació ha tingut diverses etapes.
Després de complir a Andorra la primera fase d’aprenentatge, vaig estar un any a Barcelona, per comprovar el meu nivell i conèixer gent de la meva edat amb la mateixa dedicació. A partir d’aquí, vaig anar a parar a Utrecht (Holanda), vaig fer la carrera allà i més tard el màster a Londres, a la Royal College, que el vaig acabar fa dos anys.

Una professió exigent i sacrificada la seva.
I que t’obliga a ser constant i a mantenir-te en forma amb l’instrument. És semblant al que pugui experimentar un esportista professional que ha d’estar constantment en actiu i sacrificar certes coses. Jo em mantinc en forma tocant i, de vegades, és dur. Tot i que hi ha altibaixos com en qualsevol feina, m’omple i sempre estaré feliç per la decisió que vaig perdre. Precisament, ja ho deia Pau Casals, que som una mica esclaus de la nostra professió, però, bé, l’hem escollit, eh? [riu].

Accedir a orquestres i places de nivell comporta maldecaps.
Són proves d’accés molt dures i, a més, amb la crisi sanitària és difícil que s’obrin audicions i cap orquestra contracta músics com jo, freelance. Ara s’ha frenat l’activitat però tinc cosetes al març, a l’estiu, algun concert a França i a Galícia. Surten feines puntuals però és difícil aconseguir un sou digne.

I la pandèmia, precisament, no ajuda.
Evidentment que ho complica, però la sala hi és, la capacitat econòmica també i crec que el tema és la voluntat de fer-ho.

Un exemple del que diu és el darrer concert a l’Auditori.
Exacte i s’hauria pogut fer un altre pas però, clar, la cultura, i més la música clàssica, sol ser deficitària i és un fet. El concert de De pel·lícula va anar molt bé i la selecció de les peces va estar molt ben feta. El programa era molt xulo, tot i la dificultat d’escollir entre un ventall tan gran de clàssics del cinema. La combinació amb els actors era molt bona i tot plegat, molt accessible.