“El més maco d'una Titan és que és com una família”

Com li entra el cuquet de la Titan Desert?

Un company del màster que vaig fer en osteopatia ja feia tres anys que hi anava amb l’equip KH-7 com a fisioterapeuta. Els faltava un físio l’any passat i em vaig animar a anar-hi, a treballar. Allà vaig viure tot l’ambient, la Titan des del punt de vista d’assistència, ajudants, físios i altres.

I, és clar, no és el mateix.

He fet sempre bicicleta i vaig tenir clar que hi volia participar. Com que coneixia l’equip, el Melcior [Mauri, director del KH-7], em vaig engrescar del tot i vaig entrenar molt tot l’any per preparar-me bé i arribar de la millor manera possible a Almeria.

Primer des de fora, després des de dins. Ara li toca jugar al MoraBanc Andorra, doncs.

[Riu] Sí, sí, i tant! Que em fitxin per jugar de base.

El seu resultat final és per estar-ne ben orgullós.

Està molt bé, de veritat, i no m’ho esperava. Vas allà amb la intenció d’acabar, de viure l’experiència, i es gaudeix molt. Perquè se’n faci una idea, han estat com unes colònies, amb 400 ciclistes, i he tingut la sort que m’han respectat les lesions, caigudes i problemes mecànics. Al final del dia es comentava tot entre nosaltres al campament i es feia molta pinya. El més maco d’una Titan és que és com una família i hi ha molta gent que repeteix.

Hi ha hagut moments durs i complicats.

Sí, sí. Una Titan és dura, evidentment. Són molts quilòmetres, les condicions no sempre són bones i aquest any a Almeria hi havia més desnivell positiu que al Marroc, per exemple. Vam començar patint una mica. El quart dia era l’etapa reina i hi havia una pujada molt marcada, cronometrada, i es va haver de retallar pel mal temps. A mesura que pujàvem i guanyàvem altitud ens hi vam trobar pluja, boira, un fred brutal, va caure pedra i tot era bastant èpic. En arribar a dalt ens van neutralitzar perquè, tal com estava la situació, la baixada era molt perillosa i més d’un s’hauria pogut fer mal.

Mentalment, s’ha de ser fort.

Sí. És un tipus de cursa que no n’hi ha prou de pedalar i pujar o baixar, intentar no caure i que la mecànica respongui. La part psicològica i tàctica és molt important i has de saber moure’t bé durant la cursa i tirar de cap quan les cames no et responen. Un fa moltíssims quilòmetres sol i el millor és enganxar-se a un bon grup que vagi a un ritme que es pugui suportar.

Abans feia curses de muntanya.

I precisament és el que m’ha ajudat a créixer mentalment, fer trails, haver corregut abans per la muntanya. Quan creus que ja no pots seguir penses: “Una mica més, una mica més”, i no te n’adones i has tirat 20 quilòmetres més. Aquest patiment et serveix després per a la vida i et dona força per superar els problemes.