“Tothom qui pateix la guerra queda marcat interiorment”

Amb 21 anys, començar de nou en un país que no coneixia, amb una cultura i una llengua que no coneixia, deu ser una experiència dura?

Tothom que pateix una guerra queda marcat, potser no físicament, però sí psicològicament i emocionalment. El meu únic avantatge va ser trobar una família d’acollida que m’ha acompanyat molt i m’ha ajudat a fer-me resilient.

Com va anar l’encontre amb la família que la va acollir?

Vaig venir a Barcelona per mitjà d’una ONG per a una operació a l’Hospital Clínic. Llavors el meu cos s’estava desenvolupant però la pell cremada no es desenvolupava igual que la resta, per la qual cosa em calia una intervenció de cirurgia plàstica. Els meus pares adoptius són d’aquelles persones que s’associen a tota iniciativa solidària, i van llegir un anunci d’aquella ONG que demanava una família d’acollida per sis mesos, i així és com em van conèixer i em van acollir.

Dedica molt temps a explicar el que va viure al seu país. Reviure constantment el passat, no li fa mal?

Sí. Però alhora és una experiència molt esperançadora, perquè després de cada xerrada rebo molts missatges de joves que em diuen que les meves paraules els han ajudat a veure el món d’una altra manera. I, d’altra banda, és una ocasió per explicar com és realment Afganistan, un país que no s’assembla gens al que reflecteixen els mitjans de comunicació.

Després de catorze anys a Catalunya, quan ha pogut tornar a Kabul s’ha sentit diferent de les persones que ha retrobat?

Sí, però això no ho pots canviar. Cal tenir molta empatia, sobretot amb les dones, per explicar-los quins són els seus drets però de manera que no se sentin jutjades. El més important és que sàpiguen que sóc al seu costat.

Vostè ha explicat que té un vincle molt fort i molt especial amb la seva mare. Ha mirat que pugui venir a Catalunya?

La meva mare mai no va anar a escola, però és la dona més sàvia que he conegut mai. El problema perquè pugui venir, a banda que ja és gran, és haver d’enfrontar-se a un procés d’adaptació que és molt llarg. No ens adonem que la gent que ve de fora, per molt que s’esforci, necessita temps per sentir-se plenament integrada. Els meus pares adoptius encara han de tenir molta paciència amb mi perquè hi ha un munt de petits detalls que ens diferencien malgrat fer força anys que sóc aquí.

Quin és el propòsit de l’associació Ponts de Pau?

Actualment tenim dos projectes en marxa: a l’Afganistan ajudem una trentena d’infants perquè puguin anar a escola; i a Catalunya impartim classes per ajudar a la integració d’immigrants, sobretot dones, i tenim 270 inscrits.