“La competició personal resideix en el treball diari”

Des de quan practica karate? Es va iniciar de petita en el món de la competició.

Practico aquest esport des dels quatre anys i mig. Quan tenia cinc anys ja era campiona de Catalunya, ho he viscut tota la vida des de casa i quan em van obrir la porta vaig ser la persona més feliç del món.

Feia un temps que estava de baixa per problemes mèdics, com ho ha viscut?

Bé, com que no va ser una decisió personal, sinó obligada, primer la lesió al canell i després la intervenció, no sé ben bé com valorar-ho. Tot i això, penso que ha estat molt positiu, perquè en estar obligada a deixar el que és la teva passió, valores les coses el triple, i això m’ha fet créixer molt mentalment.

Li va resultar difícil abandonar l’esport?

Va ser horrorós. Amb la fractura al canell em vaig perdre la resta de la temporada, però sabia que era per a un temps determinat. Però amb l’altra lesió sí que ha sigut dur. Per a un esportista haver de parar la seva carrera és dur, et genera un munt de desequilibris interns.

Ha passat més d’un any fora del tatami, com valora la tornada?

Vaig començar a entrenar el 24 de setembre passat, ara fa cinc setmanes. Estic pletòrica, feia molt de temps que no podia fer res, i ara he començat a fer peses i estic incrementant l’entrenament a poc a poc.

Què és el que més li agrada d’aquesta modalitat esportiva?

Ho dividiria en dues coses. El karate tradicional, que m’aporta els valors de les arts marcials, respecte als companys, superació i l’autocontrol que et generes tu mateixa. I a escala de competició, les endorfines que generes a l’hora d’entrenar en l’àmbit físic, que acaba sent el benestar plaent de tot esportista.

Quins aspectes destacaria per dedicar-s’hi a escala competi­tiva?

Bé, finalment potser fas quatre o cinc competicions l’any, però l’important és que la competició personal resideix en el treball diari. Abans entrenava cada dia, al matí tres hores i a la tarda una i mitja més, tenint en compte tot el que suposa, físio, psicòleg, descans, etcètera.

El seu pare és Xavier Herver, president de la federació. Com és la seva relació?

Bé, el meu pare és el meu entrenador de tota la vida, llavors el tinc com a pare, com a entrenador i com a president. Però ho diferenciem molt, no té res a veure quan estic en un paper i en l’altre. Tanmateix, ha estat una motivació, sense ell res no hauria estat possible.

Reptes de futur?

La pròxima fita és poder trepitjar el tatami d’entrenament, i si tot surt bé a veure si puc entrar en un tatami de competició aviat.