“En el 'boom' de Meritxell es tancava a les dotze de la nit”

Com s’involucra en el projecte del comú?

La persona que va contactar amb mi va ser Fidel Solsona. Hi tinc relació per altres motius, som escudellaires, també em van demanar una mica d’ajuda amb la candidatura de les falles a la Unesco. I quan em va parlar de l’avinguda Meritxell ho vaig trobar sensacional, era un projecte que donaria vida a una avinguda que darrerament estava una mica esvaïda.

Vostè hi va néixer...

Sí, fa 73 anys.

Vivien i la seva família tenia negoci.

El meu pare era farmacèutic. I primer va tenir la farmàcia a la plaça Príncep Benlloch, a la casa Guillemó, i després ja va passar a tenir-la a Casa Cuberes, davant de Pyrénées.

Què recorda d’aquella època?

Era entranyable, tothom es coneixia, hi havia la vegueria francesa i el meu pare a banda de tenir la farmàcia, com que es venia una capsa d’aspirines al dia i poca cosa més, en el temps perdut feia fotos de carnet per als passaports. Era un ingrés més per alimentar les quatre filles [somriu]. La farmàcia encara existeix, és la farmàcia Internacional, tot i que ja es va traspassar.

Però després arribaria el ‘boom’ comercial.

Quan va ser el boom de l’avinguda Meritxell, del Duralex, del niló, de les aspirines, es tancava a les dotze de la nit.

Tenint una farmàcia van viure tot això.

Hi havia un medicament que es deia Roter que suposadament anava molt bé per a les llagues d’estómac i es venia com caramels. Això és el que més recordo perquè el meu pare a l’estiu ens feia omplir les poselles quan es buidava. Hi havia el Roter, l’aspirina francesa, l’Optalidon...

Quina memòria guarda d’aquell primer turisme?

Hi havia les galeries Meritxell i la botiga del senyor Royo, que venia Duralex i per atreure els turistes sortia al carrer amb quatre o cinc plats i els tirava a terra perquè veiessin que no es trencaven. I més avall hi havia la botiga Pompadour, que venia niló.

Però l’avinguda també seria un lloc per jugar...

Llavors no passaven cotxes. Recordo que la meva mare, quan era a casa, em deia: “Ara t’asseuràs deu minuts a la galeria i vull que comptis els cotxes que passen i que em diguis de quin color són i com són.” I jo li deia: “Mare és que m’avorreixo, perquè no en passen!” [riu]. El nostre lloc de trobada era el roc de les Bruixes, on ara hi ha l’hotel Eurostars.

I continua lligada al barri?

Ara visc a la Massana però estic empadronada a Andorra la Vella i el meu barri, on em moc, és al centre. Si he de comprar flors que sigui a la floristeria del barri, i si he d’anar a un restaurant, també.