“Al principi, no demanàvem el dret a vot, volíem igualtat”

Què passa a mitjans dels anys 60 perquè un grup de dones us alcéssiu pels vostres drets?

Passa que en aquella època ens va reunir la Quima Calvó a unes quantes dones andorranes per explicar-nos que li van demanar l’autorització del marit, francès, per fer uns tràmits al comú d’Andorra la Vella per al seu negoci, i era ella andorrana. En aquell moment, el que més ens preocupava era haver de dependre del marit. Al principi, no demanàvem el dret a vot sinó que volíem igualtat de drets. També lluitàvem perquè totes les dones tinguéssim els mateixos drets. Per exemple, només la pubilla de casa podria donar la nacionalitat al seu marit i, si hi havia més filles, els seus marits no podrien demanar el passaport andorrà.

I us vau unir dones i joves an-dorranes de primera i segona generació...

Sí, i gràcies a això vam solventar les dues coses (dret a vot femení i dels joves) al mateix temps.

Enteníeu el dret a vot com una conseqüència de la demanda de més igualtat?

Sí. Però va ser l’advocat Marc Vila i Riba qui, a finals dels anys 60, ens insisteix que havíem de lluitar pel dret a vot de les dones. I així ho vam fer. Vam aconseguir ser ciutadanes amb dret a vot a partir de l’any 1974.

Fins a quin punt una dona no podia fer res sense el permís del marit a Andorra als anys 60?

Jo no tenia gaire consciència sobre això. No va ser fins que la Quima no podia signar per si sola un tràmit administratiu que obro els ulls. Aquí a Andorra, però, una dona podia obrir un compte bancari. A França estava més vigilat.

Com d’important era per a vostè poder participar en la vida pública del país?

No tothom tenia el mateix interès però jo en tenia molt. Però no per una visió personal sinó per lluitar per tal que les teves idees fossin majoritàries. Sempre hem provat de fer avançar el país. M’interessa la política francesa, l’espanyola i no ho de fer per la del meu país?

Tot canvia el maig del 1973?

No. Canvia quan tenim dret a vot l’any 1970. L’any 1973 vam recollir firmes per poder ser elegibles al Consell General. Ho recordo com un moment una mica humiliant, havíem de fer, fins i tot, súpliques. Sort que, a partir de les primeres eleccions en les quals les dones vam votar (1970), els consellers generals electes eren més joves i van voler fer més canvis.

Com van viure vostès les eleccions generals de l’any 1974?

Ens vam ajuntar amb els andor-rans de primera generació. Vam mirar de presentar en públic els candidats perquè els coneguessin però no teníem cap programa electoral. Van arribar més tard.

Com veu la situació actual del feminisme al Principat?

Hem avançat molt els últims anys. Cal mantenir les polítiques d’igualtat. Tothom ha de tenir els mateixos drets en tots els àmbits.