“La poesia és un 95% de treball i un 5% d'inspiració”

Isabelle Sandy és una figura prou coneguda al Principat?

No ho crec. El problema és que tothom n’ha sentit a parlar, però la poesia d’Isabelle Sandy no és coneguda. Per què? Doncs perquè escriu en francès i potser no és tan fàcil aproximar-se a l’obra, sobretot a la poesia. A més, el problema de la literatura és que toca una part molt petita de la gent.

Com definiries la seva poesia?

La poesia no es pot definir (riu). A través de les diferents creacions poètiques es pot descobrir l’autor i també el context en què vivia, la seva època, i això és realment interessant, també en els poemes d’Isabelle Sandy.

Parla d’èpoques, nosaltres vivim una en què es valora molt la utilitat de les coses i molts es pregunten quina és la de la poesia.

El primer que li diré és allò que afirmava Cyrano de Bergerac, que deia que quelcom encara és més maco quan és inútil. En segon lloc, la poesia no és una qüestió d’utilitat, sinó de sentir sensacions.

De sentir sensacions?

Un poema et parla o no et parla. En un món en el qual necessitem sensacions potser la poesia aporta una mirada més interior.

Anys enrere un conegut grup espanyol deia allò de “malos tiempos para la lírica”. Va la poesia de mal borràs?

La poesia mai no acabarà decaient. El que passa és que la poesia toca un nombre molt definit i, potser, no gaire multitudinari de persones.

Vostè ho haurà viscut al llarg de la seva trajectòria com a docent de literatura.

Sí, sent professora de literatura des de fa 34 anys veig que de primeres la poesia provoca aquell “Uf!” o “la poesia a mi no m’agrada”, però després quan treballes els textos els joves s’hi retroben. La poesia és com tot art, canvia perquè les necessitats no són les mateixes.

En tot cas, vostè considera que la lírica està arraconada enfront la narrativa en format de novel·la?

La novel·la té més èxit perquè ens narra una història i de petits ens agradava molt que ens expliquessin històries. La poesia, en canvi, és una mirada molt més interior. És a dir, la poesia potser fa por perquè pots trobar-te reflectit en un text. Una poesia pot ser un mirall de nosaltres mateixos.

Qualsevol pot ser poeta?

Sí, però necessites que t’agradi la llengua, que t’agradi expressar-te i també s’ha de tenir un ull gairebé clínic sobre cada paraula. També s’ha de dir que un silenci pot ser poètic.

És qüestió de tècnica o d’inspiració?

Diria el mateix que Napoleó, la poesia és un 95% de treball i un 5% d’inspiració.

La poesia serveix de psicòleg?

Absolutament.