“Les malalties mentals encara tenen molt estigma”

El seu estudi fa referència a “rehabilitar” la persona discapacitada. Què implica?

Vol dir buscar un nou enfocament: no realitzar una aproximació diguem-ne caritativa a les persones amb discapacitat, sinó fer-ho tenint en compte quins valors poden aportar.

Quin és l’objectiu del treball?

He volgut complementar una mica el coneixement que ja es tenia sobre aquesta qüestió, mitjançant tres línies d’investigació. Primer de tot, fer un recull de mesures europees relatives a la inclusió laboral de persones amb discapacitat, en segon lloc parlar directament amb empresaris o responsables de recursos humans, per saber quina percepció tenen de la discapacitat. I, finalment, una sèrie d’entrevistes a persones discapacitades per conèixer de primera mà la seva experiència.

A quines conclusions han arribat?

Principalment, que la inclusió laboral, com més aviat es faci, millor. Per exemple, si una persona pateix una discapacitat sobrevinguda cal intervenir ràpidament, perquè li serà més difícil incorporar-se al mercat de treball com més temps deixi passar. També hem vist que quan la incorporació es fa amb una sèrie de suports més personalitzats, i més adaptats a la persona, és més efectiva.

Com la veuen la discapacitat els empresaris?

Generalment es percep des de la solidaritat o la responsabilitat social corporativa, i crec que s’hauria de tenir en compte que la discapacitat és una cosa inherent a la societat. El que hauria de fer l’empresari és adaptar-se a cada cas el millor possible. El sector públic, d’altra banda, hauria de conèixer millor com funciona una empresa, per dissenyar mesures més concretes.

Les persones discapacitades s’integren bé al món laboral?

És un factor que depèn molt de l’empresa. He vist corporacions que tenen una gran flexibilitat i capacitat d’adaptar-se, i d’altres no tanta. Tot va en funció de quina és la seva cultura empresarial.

Costa més contractar una persona amb discapacitat física o amb discapacitat intel·lectual?

Sempre és molt més difícil quan es tracta de discapacitat psíquica, especialment malalties mentals, que encara avui dia tenen molt estigma, i són les que acostumen a generar major grau d’incertesa i de por.

Com està la situació a Andorra?

En general es va en la bona línia i hi ha programes de molta qualitat, però potser s’hi haurien de destinar més recursos, i també caldria una millor coordinació entre institucions per facilitar aquesta integració al món del treball. Però l’atenció és força bona, amb un itinerari molt més personalitzat que es treballa des del Servei d’Ocupació.