“M'emociono quan marxa un nen i ho passo malament”

Vostè és una de les mestres que va obrir les Orenetes fa 25 anys i encara hi treballa. Com recorda els inicis?

Amb molta estima perquè era un centre molt petitet i la veritat és que ens hi trobàvem molt bé. Era molt diferent de l’actual perquè només teníem una vintena d’infants i era molt familiar tot plegat, com el poble en si.

Ara tenen un edifici nou i més capacitat. Troba a faltar aquella calidesa inicial?

En certa part, sí, però les instal·lacions que tenim avui són molt bones. Veníem d’un pis i ara tenim jardí i dos edificis. Donàvem servei a vint-i-cinc infants com a molt i ara a setanta. Tenim més classes i més educadores. El centre s’ha adaptat al creixement de Canillo.

L’augment de població els ha obligat a fer-se grans, aleshores.

En certa manera, sí. Encara es pot dir que Canillo és un poble, però ha crescut força i ha vingut molta gent de fora. Recordo que al principi hi havia vegades que no podíem agafar tots els nens que ens portaven i el cònsol va arribar un moment que va dir prou, i així va començar l’ampliació.

Les titulacions també hauran canviat.

I per millorar. Jo vaig estudiar per ser educadora infantil i vaig fer pràctiques en una guarderia i en un hospital, però, per exemple, fa poc hem tingut la filla del cònsol fent les seves i el que ella sap ja és molt més del que jo sabia.

Seria capaç de recordar algun dels seus primers alumnes?

Si em dones una foto, sí. Sempre hi ha nens a qui agafes més estima i a vegades passen coses sorprenents, com el cas d’una nena que m’estimava molt i resulta que fa dos anys va venir aquí a fer les pràctiques.

Qui va reconèixer qui abans?

Cap de les dues (riu). Evidentment ella no em recordava i la seva cara havia canviat molt, però parlant ens vam adonar de la situació i va ser un moment molt bonic i ens vam fer molts petons.

Què tenen els nadons que no tinguin els més grans?

En el meu cas, és que me’ls faig molt meus. Els tracto com si fossin fills meus i no considero que siguin d’algú altre. De fet, m’emociono quan marxa un nen i ho passo malament.

I ells també s’emocionen?

És molt diferent, però sí que noten la teva absència, els dos primers dies, almenys. Ells no poden guardar tants records i quan passa un mes ja ni saben qui ets. L’enyorança és molt més dels adults cap a ells que a l’inrevés.

La va sorprendre veure tanta gent a la festa dels 25 anys?

Em va fer molta il·lusió perquè veus com la gent del poble valora la nostra feina i per nosaltres és molt gratificant veure com creixen els nens i, per això, em jubilaré en aquest centre.