“Hi ha nens a qui no venen a buscar ni per vacances”

Com viu una persona amb discapacitat a l’Índia?

Amb una gran discriminació, que comença a la família i acaba a la societat. Com més severa és la discapacitat, major és la discriminació: si és mental o una ceguera, la discriminació és més gran que si són muts o sords, perquè poden treballar, i en dones encara és pitjor.

Com sobreviuen si pràcticament se’ls abandona?

És molt difícil. Pocs pares se’n cuiden, no poden anar a les escoles públiques i només tenen disponibles les de la Fundació.

I la Fundació, com recull tots aquests nens i nenes?

Tenim una molt bona xarxa de treballadors que els identifiquen. Veiem el potencial que tenen i després escollim a quina escola han d’anar. Però el primer que hem de resoldre és que se’ls anomeni pel seu nom, encara se’ls anomena per la discapacitat. Per evitar-ho els fem formar grups d'autoajuda –vikalangula sangham– per tal que ells mateixos es dirigeixin a la gent i lluitin pels seus drets, començant per dir-los: “Ei, nosaltres també tenim un nom!”

I les famílies, com reaccionen?

Treballem amb més de 35.000 persones discapacitades i hi ha famílies que no les venen a buscar ni quan els donem vacances, però n’hi ha moltes que estan contentes en veure que els seus fills tenen capacitats, desenvolupen habilitats o són capaços de viure de manera independent. Vol dir que tots tenen vides una mica millors.

I amb els pares que no els cuiden, què fan?

Molta sensibilització, com a mínim que els deixin venir a l’escola, però hi ha realitats molt dures. Hi va haver un pare que era el cent per cent alcohòlic i extremament pobre que va tenir un accident de moto, es va trencar una cama i després va matar un dels nois de l’escola; per sort són casos aïllats.

Per tant, ser als Special Olympics...

No ho oblidaran! És una gran oportunitat d’exhibir el seu talent. En tenen molt! El problema és que no tenen l’oportunitat de demostrar-ho.

I els propers passos, quins són?

Volem arribar a tanta gent com sigui possible, abans treballàvem amb 7 tipus de discapacitat, ara amb 21. Cal mantenir la feina preventiva, com les vacunes per la ceguera, haver erradicat la pòlio i reduir el matrimoni de consanguinitat, però en una societat tan estratificada és molt difícil i tot això afavoreix la discapacitat.

I el govern, què fa?

El govern els dona 1.400 rúpies al mes –uns 17,5 euros. 60 cèntims diaris en un país on la majoria viu amb poc més del doble–. Sense la Fundació no hi hauria escoles, tindrien molts menys recursos humans, sanitaris i nutricionals.