“El teatre és la finestra que em permet entendre el món”

Es pot ensenyar en quatre dies a muntar una obra teatral?

L’objectiu del taller no és aquest, sinó donar les claus principals perquè un grup de gent que no es dedica professionalment al teatre tingui prou elements per inventar-se i representar una obra col·lectiva.

No hi ha ja, infinitat de mètodes que en parlen?

Adreçats a aficionats, no. Ni tampoc està publicat enlloc el mètode que explico al taller, perquè és una dissecció d’onze anys d’experiència com a professor de teatre a la Universitat de Lleida.

Quines són les característiques principals d’aquest mètode?

La clau principal és adonar-se que hi ha diferents fases que cohabiten al llarg d’una creació col·lectiva. Partim d’una idea (l’abús de poder, posem per cas), que al final potser no serà el tema principal de l’obra, o potser sí...

Llavors, quina funció té aquesta idea primera?

Posar en marxa el procés de creació. A partir de la idea inicial plategem un seguit de personatges; i de les improvisacions amb els personatges surt el tema, l’estructura dramàtica, i finalment el text.

Hi ha cap referent d’aquest plantejament creatiu?

En certa manera, és el que feia Boa­della amb Els Joglars. Podien passar mesos improvisant abans d’escriure res. Considero que la seva manera de fer només és possible des d’una comprensió profunda de l’ofici. Per a mi, està a l’altura de Dario Fo.

Al teatre ha fet gairebé tots els papers de l’auca, quin tria?

El teatre és la finestra que em serveix per intentar entendre el món. M’hi vaig posar per escriure, i al final és el que menys he fet, perquè em vaig adonar que abans d’escriure res és molt important conèixer bé els secrets que envolten l’ofici teatral. Per aquest motiu es nota tant quan un escriptor que no coneix el teatre es posa a escriure una obra dramàtica.

Què vol dir?

Doncs que el text, els personatges de l’obra, les rèpliques... tot resulta molt artificiós quan es porta a l’escena. És el camí contrari del mètode del qual parlàvem abans.

També es dedica a la crítica teatral; li queden gaires amics a la professió?

De crítica en faig molt de tant en tant i només quan una obra m’agrada força. Si no m’agrada, no n’escric res.

Potser és pitjor la indiferència del silenci que argumentar públicament per què no li ha agradat l’obra.

Jo no ho veig així. Penso que no se li dona prou importància al silenci; i, en segon lloc, s’escriuen tan poques crítiques bones que em sembla important destacar-ho quan veig una obra que se la mereix.