“És una satisfacció immensa veure riure la canalla”

Com s’ha convertit en pallasso de l’hospital?

Primer aquest servei dels pallassos hospitalaris no existia, jo feia de voluntari a l’hospital i em vaig especialitzar en la salut mental. La Creu Roja va organitzar uns cursets de pallassos hospitalaris i m’hi vaig apuntar. Després vam demanar al SAAS fer un programa de pallassos i vam començar. Ara ja fa uns tres anys i ho fem a demanda de l’hospital.

Recorda la primera actuació?

Sí, era a un nen petit de 2 o 3 anys. No tenia laringe, no es podia expressar amb nosaltres perquè no podia parlar i solament emetia sons. Però vam arribar a connectar la mar de bé i al final s’ho va passar pipa. Va ser una prova de foc, però penso que la vam superar.

Quines sensacions té quan realitza una actuació?

És una satisfacció immensa veure riure la canalla, i el nostre gran sou és això. Intentem fer servir coses que la canalla veu a l’hospital perquè així els nens veuen que els aparells que normalment els fan mal doncs nosaltres els fem servir per riure.

Què el va motivar a començar a fer de voluntari?

Van ser circumstàncies una mica traumàtiques. La meva dona tenia un càncer, ens van comunicar que seria ràpid. Durant 6 mesos que va durar la malaltia vaig traslladar la meva vida a l’hospital, teníem els serveis de voluntariat i em vaig adonar que feien un servei important. Sempre he tingut vocació de procurar pels altres, però fer de voluntari em va cridar l’atenció.

A banda d’exercir de pallasso també continua amb el volun-tariat?

Sí. Normalment estic a la quarta planta, a salut mental, i fem una feina diferent de la de pallasso hospitalari. Fem una tasca molt d’escoltar, hi ha gent que no té família i que estan completament sols. Sovint passes a ser una mica amic, confessor, company.

Tants anys de voluntari deu tenir moltes anècdotes...

M’han passat moltes històries (riu)! Hi havia una vegada que estava en una habitació i el malalt just en dir-me bona tarda, es va morir. I jo... Ostres! Em vaig quedar parat. Et dol perquè dius, sembla que m’estava esperant per dir-me adeu.

Què ha après amb tot plegat?

Crec que he après, primer de tot a no tenir por a morir-me, és una cosa que he arribat a assumir, en canvi quan era jove em costava més. Ho toques cada dia i al final li perds el respecte. És una satisfacció bastant inexplicable poder arribar a tenir aquesta mena de relació que tens com a voluntari.

Si el cel existís, què li agradaria que digués Sant Pere en arribar a les portes?

Doncs m’agradaria que digués: benvingut i endavant! Que hi ha feina per fer.