“Amb el fill no serveix allò de poc temps però de qualitat”

Ser pare fa vertigen?

En realitat ens hauria de fer més vertigen. El principal problema és quan t’adones fins a quin punt les influències que reben els nens de petits es manifesten en el seu desenvolupament.

I marca el nostre caràcter o comportament d’adults?

Quan com a consultor les empreses em contracten per treballar amb els empleats, m’adono com estem d’estressats, ansiosos, individualistes i agressius. I llavors penso: no estem veient una representació a gran escala de com van ser educats de petits?

Algun truc per ser un bon pare?

Tant de bo. Has de fer un curs de vuit hores per manipular aliments, un de dos anys si vols ser taxista a Londres... I per ser pare només has de procrear [riu]. Això que els nens vinguin sense manual d’ús ho complica una mica. Qualsevol moble d’Ikea té més instruccions que les que reps quan neix el teu fill.

Quines dificultats té això de ser pare?

Que el temps que hi dediquem és escàs. No és veritat que poc temps però de qualitat serveixi. Quan estem interaccionant amb ells, som conscients de com els impacten les nostres respostes? Tenim clar que els nens aprenen més per observació que escoltant el que els diem?

Quins missatges dona als progenitors a les seves conferències?

Que sense consciència del que estem fent és difícil poder formar els fills en els valors que hem escollit. Els nens passen per un seguit d’estadis de maduració amb finestres temporals molt delimitades. I quan aquestes finestres es tanquen es converteix en una tasca tremendament difícil, de vegades impossible, modificar el que s’hagi pogut fer malament.

Què en pensa del càstig o de renyar?

No crec tant en el tema renyar com en els límits pactats. O en comptes de càstigs, conseqüències negociades amb anterioritat.

Com ara?

Per exemple, si avui discuteixo amb el meu germà i l’insulto i el pare o la mare em castiga en funció de com estiguin ells aquell dia. Un dia em deixen sense TV, un altre em criden, un altre no passa res... Això vull dir. S’ha de tenir coherència i constància, si no l’educació es converteix en quelcom molt frustrant.

Hi hauria d’haver una edat mínima per jugar amb tauletes?

Crec que és més important que el nen tingui una relació més instrumental amb les tauletes, és a dir, utilitzar-les per a alguna cosa concreta del col·legi, més que no pas transversal, és a dir, fer-les servir per a tot. Però no posem el pes en el nen: quants pares han deixat el mòbil o la tauleta al fill perquè no molesti i es quedi quiet i tranquil? Doncs aquest és el tema a tenir en compte.