“El parkour et dona una capacitat de creació infinita”

Quins trets destaca a l’hora de practicar aquest esport?

Practicar el parkour és una manera de fer una recerca espiritual i de benestar. Sempre tens ganes de continuar, de tirar endavant i de no aturar-te. Tinc 26 anys i em segueixo divertint. També és un esport que et fa ser conscient del que fas, t’atorga un grau de satisfacció elevat i et permet trobar la valentia i la força.

És habitual que li diguin que es tracta d’una activitat perillosa?

Sí, alguns cops em diuen que és perillós. Jo dic que no, que fa falta saber l’entrenament que cal fer i que l’aprenentatge és progressiu. Si ho dic així, ho entenen. És estrany tenir accidents.

I com ho fa per ensenyar als més petits?

Hi ha nens que no tenen por i n’hi ha que en tenen molta. Això també depèn de cadascú, dels esports que han fet, de les condicions físiques... Quan els nens em diuen que tenen por, el que els faig fer són exercicis progressius perquè a poc a poc vagin guanyant confiança, sense lesions. I se’n surten. També cal que cadascú trobi les seves limitacions.

Quan va començar a practicar el parkour?

De petit, quan tenia onze anys. Vaig créixer a l’Illa de la Reunió i sempre estava al carrer i a la platja fent monopatí i acrobàcies. Estava fascinat per això i també per les arts marcials, i després de veure vídeos em vaig inspirar. Veia que en el parkour hi havia un estat d’esperit i uns valors associats al respecte i a l’energia.

I quan va decidir prendre-s’ho seriosament?

Quan ho vaig començar a fer més seriosament va ser a partir dels 15 anys. Ja fa onze anys que el practico.

I el que va començar com una afició ara és la seva feina podríem dir?

Vaig estudiar Belles Arts i soc mediador cultural. Treballava com a guia en un museu i vaig deixar la feina per dedicar-me al parkour. Sé que sona molt romàntic el que dic, però vaig decidir fer-ho perquè el cor m’ho demanava. El cor et diu alguna cosa i ara estic en una època de la vida en la qual sento que he de fer el pas professional.

És difícil guanyar-s’hi la vida?

És molt difícil. Al principi no guanyava gaires diners, però després d’entrenar fort les oportunitats han vingut i estic content.

I aquesta feina que té li permet viatjar sovint.

Sí, em guanyo la vida fent espectacles i cursos com el que faré demà aquí, i també competeixo i em paguen.

Què li suposa ensenyar la tècnica del parkour als més joves?

L’objectiu és que a la gent que em veu li entrin les ganes de sortir, d’entrenar-se, de viatjar... També intento transmetre que és un esport molt lliure i que et dona una capacitat de creació infinita.