“L'objectiu últim s'orienta cap a la inserció social”

Si fem cas de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), ningú no es lliura de tenir algun tipus de trastorn mental.

El catàleg de l’OMS és prou exhaustiu però això no vol dir que patir alguna de les afeccions que s’inclouen sigui sinònim de tenir un trastorn mental. Només es considera així quan aquesta afecció influeix en el normal desenvolupament de la vida social i laboral de la persona.

Depèn de l’entorn, doncs?

En depèn en la mesura que afecta com s’hi relaciona la persona. Es tracta de trastorns amb una etiologia multifactorial, per la qual cosa cal tenir presents els diferents aspectes que poden incidir en el diagnòstic. Per exemple, una persona amb cert grau de paranoia adoptarà més precaucions que una altra sense aquesta afecció, però això no ha de ser necessàriament dolent mentre no derivi en conductes que siguin patològiques.

Per què prefereixen parlar de “trastorn mental” en lloc de “malaltia mental”?

Ho recomana l’OMS per evitar l’estigmatització del malalt, com ha passat sovint en altres temps. També recomana parlar d’“usuaris” en lloc de “pacients”.

De debò s’evita així l’estigmatització del malalt?

En part, sí. Si més no, hi ajuda, tot i que també depèn de l’entorn social i econòmic. Com a societat tenim tendència a identificar l’adversitat amb allò que ve de fora o que surt del marc de les convencions del moment, i aquests prejudicis són els que durant molt de temps ens han dut a allunyar els malalts mentals del centre de la vida social.

Tanmateix, no recordo cap campanya de salut en el sentit de fomentar-hi la convivència?

Recordo haver vist a París alguna campanya en el sentit que diu. A Catalunya, però, hi ha una colla d’associacions de familiars de malalts mentals que fan una feina notable per mirar d’integrar-los en el si de la societat.

Quin és el tractament més habitual per als afectats?

L’objectiu últim és que puguin seguir una vida el més normal possible, com qualsevol de nosaltres, per la qual cosa el tractament s’orienta clarament cap a la inserció social.

Així, la responsabilitat última del tractament correspon a les famílies?

No, encara que el suport de les famílies és important. En el nostre cas, som un equip multidisciplinari i molt ben coordinat, la qual cosa facilita implementar diferents programes per assistir fins i tot aquells usuaris que s’escolen per les escletxes del sistema.

La biogenètica pot aportar-hi solucions definitives?

S’hi han fet diferents estudis, però encara estem lluny de tenir resultats encoratjadors.