“Una escola lliure com volia Benaiges ja no és possible”

No. Hi vaig anar perquè feia temps que volia fotografiar l’exhumació d’una fossa comuna del temps de la guerra. Va ser quan era allà, a Bañuelos de Bureba, que un dels veïns va afirmar que qui havia estat el seu mestre en els anys de la República estava enterrat allà.

Per què li va cridar tant l’atenció el cas d’aquest mestre?

Benaiges era mestre interí en una escola de Vilanova quan el 1934 li van comunicar que li havien concedit la plaça de mestre a Bañuelos, un poblet d’uns dos-cents habitants sense aigua corrent ni llum amb un alt grau d’analfabetisme. Malgrat tot, ell s’ho va prendre com una gran oportunitat per posar en pràctica un model d’escola basat en el mètode Freinet, un sistema pedagògic originari de França que es basa en la idea que l’infant aprengui a partir de les seves pròpies inquietuds.

I aquestes idees tan avançades per a l’època no van ser ben rebudes, és clar.

Més que un educador, Benaiges va esdevenir un activista, en el sentit que era algú que proposava idees als infants per treballar-les junts a l’escola. Defensava públicament els drets dels infants i, de fet, va transformar l’escola en una àgora per als seus alumnes i alhora en una mena de cooperativa per editar els quadernets que escrivien els mateixos alumnes. I tot això xocava amb la mentalitat dominant en aquella societat rural, és clar.

El model d’escola que volia Benaiges, li sembla que seria possible avui dia?

Avui dia, amb un sistema educatiu tan encotillat com el que tenim, ja no és possible un model d’escola tan lliure com el que va posar en marxa Benaiges. Penso que si actualment l’educació està com està és perquè en Benaiges, i molts altres mestres com ell, van acabar com van acabar tot just quan els seus esforços començaven a donar fruit.

Llavors, quina ensenyança podem extreure d’aquella experiència per a la societat actual?

Benaiges confiava molt en el poder de les petites coses del dia a dia i tenia una gran esperança en les possibilitats de l’ésser humà. Aquesta exposició vol ser un homenatge a un bon mestre que amb uns recursos molt escassos, però amb moltíssim entusiasme, va demostrar que es poden fer moltes coses.

A banda d’aquesta exposició, als seus treballs fotogràfics sovint cerca un vessant documental; per què?

Des que als 16 anys vaig començar a fer fotografies, sempre he fotografiat gent. Bé en retrats personals, bé en activitats al car­rer, reivindicatives, de festa, de la vida del barri on vaig créixer: un barri dormitori de Santa Coloma que ha anat acollint diverses onades d’immigrants. Penso que és una manera d’explicar la història de les persones que he conegut (el avis, els pares, la meva dona, les meves filles...), i alhora, a través d’ells, la meva pròpia història.