“Al pol nord vaig viure una situació quasi de vida o mort”

Diuen que fa molt de fred al pol nord...

Diverses vegades estàvem a menys quaranta graus. Però bé, dic quaranta perquè és l’única temperatura que vaig veure, ja que per a l’ocasió vaig comprar un termòmetre portàtil especial per a congeladors que com a màxim arribava a aquesta xifra. És a dir, que potser eren menys, encara que l’estri era incapaç d’avaluar.

Quina preparació va seguir per poder aguantar l’exigència de l’expedició?

Visitar sovint el gimnàs, córrer o fer bicicleta per comptar amb un estat físic suficient. A més, sobretot, em vaig preparar psicològicament, ja que soc una persona força fredolica i sabia que havia de mentalitzar-me per patir.

Ho va passar malament?

En aquest aspecte hi ha un contrasentit al pol nord, i és que justament és més fàcil sentir calor que no pas fred. I el gran problema d’això és que com vas abrigat amb robes tèrmiques, aquesta suor que crees, si t’escalfes massa, el que fa és congelar-se quan arriba a la capa externa del gore-tex. Vam anar amb molta cura de no fer sobreesforços.

Vostè hi anava com a escriptor i fotògraf, entenc que no va ser senzill treballar.

Em vaig endur el bloc de notes i de tant en tant el treia per escriure. Sabia que un boli normal no funcionaria i en vaig encarregar uns d’especials de la NASA, que aguantaven fins a menys trenta-cinc graus. Finalment vaig descobrir que el llapis no es congela. I pel que fa a la càmera, doncs la guardava dins del cos, igual que les bateries, perquè no estiguessin en contacte amb l’ambient.

Fins a quin punt van patir les seves mans?

Un dia d’inspiració escrivint bastant, sense adonar-me’n se me’n va congelar una. De manera que en deixar d’escriure i posar-me de nou el guant em vaig trobar que no tenia sensibilitat. La mà no em responia i el cap d’expedició m’ho va solucionar a base de més de cinquanta forts cops. La veritat és que em va suposar un ensurt.

Una anècdota que el marqués?

En una expedició d’aquest tipus el que necessites és aprendre quin és el gruix del gel que et pot aguantar per travessar per les esquerdes que s’han congelat.

I amb l’objectiu d’estalviar-se quilòmetres...

Hi va haver un moment de mala apreciació i en mig del gel vam veure que aquest era gairebé de menys d’un centímetre, i davant dels nostres esquís la placa estava fent ondulacions. A poc, a poc vam tirar cap enrere, malgrat que si allò se’ns hagués trencat els quatre components del grup hauríem caigut. No hauria aparegut ningú per rescatar-nos i hauríem mort congelats. Per tant, al pol nord vaig viure una situació quasi de vida o mort.