“Jugar una partida d'escacs és dur el cervell al gimnàs”

De la infinitat de definicions que se n’han fet dels escacs, quina prefereix?

La que afirma que els escacs són el “joc-ciència”. Veritablement és així: és un joc, però alhora és una excel·lent manera de treballar l’agilitat mental. És com dur el cervell al gimnàs. Tant és així, que a l’Argentina es fa servir per tractar els malalts d’Alzheimer, amb molt bons resultats. I no només això, sinó que els escacs també tenen relació amb el nivell cultural, l’ambient d’estudi... A les escoles on s’imparteixen classes d’escacs s’ha comprovat que els índexs d’agressivitat són més baixos que a la resta.

El tòpic diu que és un joc per a intel·lectuals, és així?

Dir això denota més desconeixement que altra cosa. Ni tan sols és un joc difícil. Un cop coneixes les regles bàsiques és molt intuïtiu. De fet, la manera com jugues diu molt de tu. El teu tarannà es reflecteix al tauler.

Fàcil o no, cal controlar moltes variables durant el joc.

Miri aquest manual, Tratado general de ajedrez, de Roberto G. Grau, és el que faig servir per ensenyar els alumnes que comencen des de zero. Com pot veure la part dedicada als rudiments del joc ocupa només sis pàgines! I a partir d’aquí l’únic secret és practicar molt.

Pel que fa als jugadors professionals, amb tantes anàlisis com es fan de cada moviment, encara hi ha marge per sorprendre el rival?

I tant! Pensi que grans mestres com Nakamura, Anand i altres, han recuperat antigues línies de joc en desús perquè s’han adonat que tenen un gran potencial encara no prou estudiat. El que passa és que la tecnologia ho ha dut tot a un pla superlatiu: abans calien hores, o dies, per analitzar una seqüència de moviments, i ara hi ha ordinadors que et faciliten la mateixa anàlisi gairebé a l’instant.

Un dels principis bàsics dels escacs és dominar el centre del tauler. Hi veu cap analogia amb la política.

No com a principi general, però sí que sovint hi ha situacions en política que es poden analitzar des de l’analogia amb els escacs. L’actual situació a Catalunya en podria ser una.

El cas de Bobby Fischer es pot entendre també des del punt de vista polític?

La meva teoria és que ell va acceptar ser un titella en mans de gent com Kissinger, que movien els fils de la política internacional, amb la condició d’assolir allò que més volia, que era el títol de campió del món d’escacs.

Si els escacs han evolucionat en paral·lel als corrents culturals de cada època, quin seria l’estil propi del temps present?

Sens dubte, el que podríem denominar superescacs. Mai com ara havíem tingut ments tan capacitades a una edat tan primerenca. S’han superat límits molt importants, i en aquestes circumstàncies els escacs esdevenen una bona base operativa de proves en àmbits d’estudi com ara la intel·ligència artificial.