“És difícil ensenyar que el rugbi és un esport de noies”

Tinc entès que la seva vida va lligada al rugbi de manera considerable.

És cert. Soc seleccionadora femenina sub-18, entrenadora de les júniors del VPC Andorra, jugadora de l’equip sènior del país i del club, i alhora estic jugant amb un conjunt de Tolosa.

Com s’ho manega per tenir temps per a tot?

Com puc... (riu). Sempre prioritzo estar al Principat. Aleshores els entrenaments que dirigeixo i realitzo són els dimarts i dijous i els divendres marxo a entrenar a França. A l’hora de competir si hi ha algun cap de setmana que aquí lliuro m’incorporo amb les franceses.

D’on li surt la vena de tècnica?

Vaig començar el 2009 i des del primer dia m’hi vaig enganxar. Miro bastants matxs per televisió, la modalitat del rugbi de 7 m’agrada molt i en el seu moment se’m va presentar, des de la federació, l’oportunitat d’obtenir el títol. També m’aporta moltíssim en la faceta d’esportista.

Quantes entrenadores titulades hi ha a Andorra?

Soc l’única, per aquest motiu, entre d’altres, em van oferir portar dos grups. Quan vaig anar a examinar-me al Migdia-Pirineus em van comentar que era la primera vegada que es presentava una noia i tota la resta eren nois. És un diploma amb què pots arribar fins a federal 2 de rugbi de 15.

Amb el pas dels anys cada cop hi ha més equips femenins, per què té lloc aquest canvi?

Últimament estem duent a terme més promoció. En un principi, d’aquest esport no se’n parlava gaire en femení i, a vegades, no podíem viatjar per manca de participants. Penso que des de fa dos o tres anys el club fa més publicitat, les jugadores som realment actives a les xarxes socials i als mitjans anem apareixent. Quelcom que ens serveix, perquè n’hi havia que no sabien que existíem. A més, el fet que hi hagi un júnior ens és favorable, ja que ho parlen a l’escola i s’escampa.

Suposo que el fet que rugbi de 7 s’hagi vist als Joc Olímpics ajuda.

Efectivament. Les olímpiques són atlètiques, amb físic i és agradable de veure, gaudir i aprendre.

En els partits masculins rarament no es veuen cops de puny i baralles bèsties. Quina és la seva experiència en aquest sentit?

Val a dir que en relació amb els nois, aquests actes es veuen menys a mesura que la categoria és més alta. Personalment acumulo uns quants anys jugant i mai he estat involucrada en una baralla general o alguna cosa per l’estil. En l’àmbit femení el que procurem, tot i ser difícil, és ensenyar que el rugbi és un esport de noies.

Es pot esplaiar més pel que fa a aquest darrer aspecte?

Encara hi ha aquest estereotip arrelat que només és masculí i si, a més a més, en un camp es produeix un problema d’aquests, serà força més complicat explicar que certament també és vàlid per a les noies. El nostre ideal és oferir un joc maco i a la Lliga no hem tingut gaires conflictes.