“Per a un invident l'exposició és una emoció molt gran”

'Imatges per tocar’. Aparentment, un contrasentit.

Efectivament. Amb l’aparició de la fotografia digital es podia imprimir en gran quantitat de materials rígids. Jo tenia molta relació amb Estudios Durero, que és l’empresa on he desenvolupat tot això, vaig començar a provar amb nous suports i va ser com un atreviment, per què no tocar una planxa d’alumini o de fusta? Sí, hi havia una fotografia però m’invitava a fer-ho.

Quin va ser l’origen?

Ho vaig fer com d’amagat. Era un fons negre amb una lluna plena molt blanca, era una cosa molt contrastada, i quan vaig tocar aquella lluna vaig percebre que hi havia alguna cosa. A partir d’aquí vaig començar a somiar.

I decideix retratar músics.

A mi aquella foto del blanc i negre em va recordar una fotografia que li vaig fer al bateria Sonny Emory i llavors vaig pensar que podrien ser músics, imatges per tocar, músics que toquen.

Quines sensacions transmeten als dos públics, el que no hi veu i el que hi veu i decideix tapar-se els ulls per experimentar-ho?

El que volia aconseguir era una exposició per a tothom, primer de tot soc fotògraf i el que volia era ensenyar una feina fotogràfica i que les persones que hi veuen poguessin apreciar la fotografia, i després que veiessin els relleus. En aquest sentit, crec que la gent que hi veu interioritza més la fotografia, la fa més seva. I els invidents o les persones com jo, que tenim una resta visual molt petita, és quelcom a nivell d’emocions molt gran. És una alegria arribar a entendre, tocar una fotografia i apreciar-la.

Es treballa per fer inclusiva l’escola, el món laboral, calia incidir més en l’art?

Fins ara l’esforç s’ha centrat en les necessitats més bàsiques però fa temps que la cultura també és bàsica, és el motor social, el que diferencia les persones, i a través seu hi ha una major comunicació, enteniment i coneixement. Crec que els espais on hi ha l’exposició es converteixen en llocs de trobada, de normalitat.

Segueix fent fotos. Com?

Faig fotos perquè tinc l’ofici, veig fotos pel carrer, a la meva manera, ho veig borrós però segueixo visualitzant la imatge i després gràcies a la tecnologia i als avenços a les càmeres de fotos, si no seria impossible.

Quan li van diagnosticar la malaltia va pensar: “He de penjar la càmera”?

Va ser duríssim. Ho vaig vendre tot, va ser un pal horrible.

A més, és una malaltia considerada rara.

La medicina tradicional no em donava cap solució, ni sabien què era, i va ser a través d’un oftalmòleg de Madrid que vaig contactar amb un especialista a Coimbra, un catedràtic, que de seguida va saber què em passava.

I hi ha un canvi?

Entro a l’ONCE el 1991, amb objeccions, però m’adono que la gent és encantadora, m’ajuda un munt i em va molt bé. Crec que va ser el punt d’inflexió.