“Al final, els psicòlegs som com una caixa d'eines”

Com decideix entrar al món de la psicologia?

Tot i que havia estudiat empresarials i màrqueting, m’agradava molt ajudar les persones i estar amb la gent. També em satisfà que la feina sigui una aventura nova cada dia.

Quina branca prefereix?

No sabria dir-ho. La psicologia clínica està més centrada a ajudar la persona des d’un problema i l’esportiva, com fer-ho per aconseguir treure el màxim rendiment d’un mateix. Sincerament, gaudeixo les dues igual.

La setmana passada van presentar el projecte Fandjudo 2020-2021, què n’espera?

Tenim un projecte que ens engresca molt a tots. A mi, personalment, m’agrada tenir un marge de quatre anys per treballar tots els aspectes que influeixen en els esportistes. Anem a buscar l’excel·lència i un plus.

Quines seran les seves funcions?

Treballaré amb la base i amb els grans. A vegades ens centrem molt en els sèniors, que també ho hem de fer, i ens oblidem de fer-ho en els més petits i apostar per ells. Em focalitzaré a millorar el rendiment esportiu, com arribar als objectius de cada esportista, ajudar a gestionar l’estrès o com millorar la concentració.

És el primer cop que es dedica a la psicologia esportiva?

No, ja havia estat amb les federacions de ciclisme, muntanyisme i ara amb la de judo. En l’àmbit individual he treballat amb karatekes, atletes, patinadores, esquiadors o pilots de motos.

Com van ser les experiències anteriors?

Estic molt satisfeta amb tota la gent que he treballat, perquè al final és una feina d’equip. Jo soc com un xerpa i necessito que qui està amb mi estigui disposat a treballar i al compromís que això suposa.

Ja fa uns quants anys que esportistes i equips d’elit mundial disposen de psicòlegs en el seu cos tècnic. A què ho atribueix?

Suposo que perquè cada cop hi ha més estudis i experiències que demostren que la feina del psicòleg ajuda.

Quins són els problemes més freqüents entre els esportistes?

Sobretot la gestió de l’estrès, o com és que a vegades en els entrenaments surt tot bé i després a l’hora de la competició no, o la concentració. Al final el psicòleg és com el dispensador d’una caixa d’eines, dones eines individualitzades a cadascú i després la persona sap quina treure en cada moment.

Per què creu que hi ha l’estigma o vergonya d’anar o reconèixer que es va al psicòleg?

Crec que cada cop això passa menys. Sobre el motiu, cada cas deu ser diferent, però sobretot és un tema de prejudicis i de fer un judici abans de provar alguna cosa. Però penso que la barrera s’està trencant perquè la psicologia s’està apropant a les persones i ja no és la típica imatge d’un pacient parlant de la seva vida a partir d’un problema.