“Parlem del que hem viscut per donar veu als refugiats”

Com s’explica a un nen una situació tan dura com la que viuen els refugiats?

A. A.- Intentem fer-ho d’una manera molt vivencial, explicant-los el que ens ha dit a nosaltres la gent amb qui hem parlat als camps. Donem veu als refugiats perquè entenguin que darrere les xifres que surten als mitjans hi ha persones, nens com ells, i que no és una situació tan llunyana com pot semblar.

No deu ser fàcil, però.

R. M.- Al principi no m’hi veia, però quan l’Agnès va tornar de Grècia ho vam parlar i vam creure que ho havíem de fer.

A. A.- Quan tornes després d’haver viscut un temps amb els refugiats tens la necessitat de seguir fent coses per ajudar-los, i ens va semblar que explicar-ho a les escoles era una bona idea perquè és una tema tabú a moltes llars i no se’n parla habitualment.

S’ha queixat cap pare a les escoles on han anat?

R. M.- No tenim constància que se n’hagi queixat ningú. Al contrari: hem sabut que arran d’aquestes xerrades han sorgit diverses iniciatives solidàries per ajudar els refugiats.

Què els pregunten els nens?

A. A.- Mostren molta empatia amb la situació als camps, i els preocupa molt els nens que viatgen sols. Sovint ens demanen per què no els deixen venir.

Per què van decidir anar com a voluntàries a Grècia?

R. M.- Quan vaig acabar la carrera de teràpia ocupacional volia fer algun tipus de voluntariat. Llavors, veient a la televisió les notícies sobre els refugiats vaig pensar en el que va ser la guerra per als nostres avis i de sobte em vaig sentir com una burgesa ben­estant en aquells anys, mentre la majoria de la gent ho passava malament, i vaig decidir anar-hi.

A. A.- Jo, quan vaig acabar el batxillerat artístic vaig treballar un temps amb nens en risc d’exclusió social i va ser una experiència molt enriquidora. A partir d’aquí, veient les imatges d’una mare siriana amb el fill mort als braços vaig pensar en l’11-S a Nova York i com tractem les víctimes en un cas i en l’altre, i això em va acabar de decidir.

Cap govern sembla poder o voler aportar cap solució al problema. Pensen que la iniciativa ciutadana els pot fer canviar d’actitud?

R. M.- Una persona sola no canviarà el món, però moltes persones fent petites coses sí que poden aconseguir petits canvis.

A. A.- A banda que ens mirem el món des del nostre etnocentrisme i no ens adonem que avui dia no podem saber si a nosaltres ens tocarà viure res semblant. Per això, penso que ajudar els refugiats és alhora una manera d’ajudar-nos nosaltres com a societat.

No n’hi ha prou a donar diners a les campanyes solidàries?

R. M.- Cal gent que doni diners i cal gent que hi vagi a treballar sobre el terreny.

A. A.- Tanmateix, s’ha de triar bé a qui es donen els diners, perquè arribin realment a qui els necessita i no es facin servir de manera inadequada o poc eficient.