“La UE ens ha dut la pau més llarga de la nostra història”

Marine Le Pen proclamava fa uns dies la defunció de la UE. L’hem de creure?

Espero fermament que no. Tot i que té força opcions de passar la primera volta de les presidencials, espero que a la segona volta no sigui la candidata guanyadora perquè el triomf del que propugna seria letal per a la UE i per a França, i donaria ales a la resta de partits euròfobs del continent.

Aquests partits, però, cada cop apleguen més seguidors.

L’auge dels partits euròfobs s’explica en part perquè reflecteixen el malestar d’un ampli sector de la població als problemes del qual la UE no ha sabut donar resposta en aquests anys de crisi. Cal fer un esforç de pedagogia positiva des de les institucions europees per fer arribar a la gent tots els beneficis que ens ha suposat. I no només econòmics; cal destacar especialment que els països de la UE hem viscut el període de pau més llarg de la nostra història.

Si segueix creixent l’escletxa de la desigualtat social, no es posa també en perill la pau?

Soc el primer a reconèixer que la UE necessita introduir reformes per ser més eficaç. Cal que les institucions europees arribin a les capes de gent que ha deixat fora del sistema, perquè si perd aquesta batalla perilla la continuïtat mateixa del projecte europeu. Però, en tot cas, si l’alternativa a la UE és tornar als nacionalismes, anem malament. Convé no oblidar la història tràgica que els nacionalismes han suposat per a Europa.

A Roma es va insistir en una Europa de diferents velocitats. Això no és com proposar un model federal però sense fomentar el sentiment de pertinença dels ciutadans?

La idea d’una Europa federal és una opció abandonada fa temps. La UE ja es basa de fet en diferents graus d’integració. L’Europa de diferents velocitats potser no és la millor solució, però és una manera de deixar avançar els més convençuts. Si haguéssim anat més lents per tal d’avançar a l’uníson, no tindríem molt del que tenim.

Una Europa de diferents velocitats, pot afectar la negociació actual amb Andorra?

Andorra és un cas singular dins dels anomenats microestats. Hi veig una clara voluntat política d’apropament, però la negociació es pot veure afectada perquè Europa té ara altres preocupacions.

Sovint costa creure en el projecte europeu quan es constata la poca operativitat de les institucions en situacions de crisi.

L’entramat institucional de la UE es basa en un difícil equilibri que sovint no és percebut pel ciutadà. Però és cert que les institucions haurien d’estar més presents en l’opinió pública, especialment el Parlament, que és qui té la major legitimitat democràtica.

Hi ha solució per a la crisi dels refugiats?

Cal distingir entre refugiats i immigrants perquè són casos jurídicament diferents. Tot i així, hauríem de saber trobar una solució estructural compatible amb la lliure circulació de persones.