Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Nacho Ortiz

“Un brot d'esclerosi és una loteria, no saps com t'afectarà”

Triatleta. 38 anys, madrileny establert fa dos anys als país. És l’impulsor, amb Anna Parramon, del projecte ‘Un quilòmetre no ens atura’, que recull fons per a l’Associació Trana Esclerosi Múltiple.
Actualitzada 06/04/2017 a les 10:24
Com neix el projecte?
Soc un dels socis fundadors de Marlins Triatló, un club de Madrid al qual també va Ramon Arroyo, que és la persona real en què està basada la pel·lícula 100 metres. A banda, formo part del Club Atletisme de les Valls, que presideix Anna Parramon, també presidenta de Trana. I com que ella va muntar l’estrena de la pel·lícula al país la vaig posar en contacte amb el Ramon.

I va fer la connexió d’idees per organitzar el projecte solidari.
Sí, un dia vaig unir peces. La idea és que per cada quilòmetre que fem en un duatló o triatló d’una prova que completem (som nou del país amb llicència per competir a Espanya) recaptem un euro. L’empresa benefactora és Valira Seguretat i Mafer Seguretat, de Carles Areny.

Quant esperen recollir?
Entre 700 i 1.000 euros a final d’any. Tenim el web www.unquilometrenoensatura.com per fer-hi el seguiment i també està oberta a aportacions que la gent vulgui fer. Però la xifra no és el més important, volem difondre l’associació, la malaltia i l’esport.

També preparen un acte per per al maig.
El 25 de maig és el Dia internacional de l’esclerosi múltiple i per al 27 amb l’Anna organitzem una jornada lúdica i solidària: una prova esportiva, amb aquatló (nedar i córrer), paella popular per dinar i concert de Quim Salvat al vespre. Està obert a tothom.

Cal més difusió de l’esclerosi?
Hi ha una mica de desconeixement i, a més, hi ha diversos tipus d’esclerosi... Tinc a prop tres casos d’amics que en pateixen: des d’un amic diagnosticat amb 18 anys fins al mateix Ramon Arroyo. És una malaltia dura.

Com la viuen els afectats?
Tenen brots i quan venen és una loteria perquè no saps quina part del cervell els haurà afectat. Per exemple, una amiga que en pateix té la vista i la mobilitat afectades i amb cada brot va perdent. I el Ramon pràcticament va haver de tornar a aprendre a caminar.

I escolti, els triatletes són superhomes?
No! Ho desmitifico molt. En faig des del 2006 i primer quasi no sabia ni nedar per competir! Segons com t’ho prenguis: si vols ser campió del món hauràs d’entrenar molt i deixar de banda moltes coses. Però si vols passar una jornada amb amics i acabar una prova qualsevol ho pot fer.

Qualsevol, qualsevol...
Bé, cal entrenar i és dur. Però és com els que fan curses d’atletisme i es van preparant a poc a poc.

Haurà vist moltes ‘animalades’ arran de l’auge de l’esport.
Hi ha un boom brutal, i té pros i contres. La gent fa esport, però fa por perquè n’hi ha alguns una mica inconscients que s’hi posen sense estar preparats.

I una prova així és dura.
Cal pensar que quan entris a l’aigua nedaràs potser amb 200 persones al costat, que et donaran cops, empassaràs aigua... i hi pot haver ensurts. Cal vigilar i començar a poc a poc.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477