“Vam estar penjats d'una corda fins a vuit hores”

Sobta que parli d’“involució humana” en un documental d’escalada. Per què?

Fa referència que tenim la possibilitat de buscar el màxim respecte per la muntanya i estem fent el contrari. Se suposa que tenim eines i el màxim de coneixement per respectar-la i no estem acabant de fer bé les coses, que és un dels aspectes que intenta posar en valor la pel·lícula. Tenim una muntanya que és un patrimoni per als catalans com és Montser­rat i ens l’estem carregant amb autèntiques barbaritats.

No és fa suficient per l’entorn des del col·lectiu d’escaladors?

Per una part, no, perquè sobreequipem les parets i, per l’altra, no hi ha el respecte cap a altres escaladors perquè és una muntanya en què es barregen diferents disciplines. També hi ha molt personalisme i és quan es generen polèmiques, i la pel·lícula intenta recollir l’interès d’aquest debat.

Hi ha polèmica en el món d’escaladors?

Sempre n’hi ha hagut, des dels inicis de l’escalada. Hi ha hagut coses que es podrien haver fet d’una manera i no s’han fet i no tothom hi està d’acord. La pel·lícula intentava buscar aquesta polèmica d’entrada però durant el muntatge em vaig adonar que no funcionava. Em generava fins i tot violència i veia que no era gens constructiu, que era el que volia. Vaig canviar la línia del guió i vaig tirar cap a l’escalada clàssica, en què el respecte per la muntanya es maximitza.

També parla del factor de la por. L’ha viscuda?

Sí, és clar. La incertesa que et genera quan obres una via o el fet de no saber què et trobaràs tres metres més amunt... Sempre hi ha aquella certa por que et genera la incertesa.

Quina via li ha generat més por o incertesa?

Centrant-nos en Montserrat, a la cara nord pots passar por a diverses vies.

Ha arribat a tenir algun ensurt alguna vegada?

No. Alguna caiguda neta he patit o alguna situació estressant també, però ensurt, per sort, no.

També tracta els límits humans. Ha pogut conèixer els seus?

La meva situació és delicada perquè tinc una malaltia cardíaca que m’ha afectat a l’hora de buscar els límits. Fa sis anys que me la van detectar i he hagut de frenar. Aquest és el límit que tinc i ara em conformo d’escalar vies sense gran dificultat.

Si escalar ja és difícil, com és captar plans mentre està penjant d’una corda?

Per a mi era la primera experiència gravar a la paret i era una cosa que sempre havia volgut fer, i més a Montserrat.

Quantes hores s’hi passava?

Buf... Moltes. Vam estar penjats d’una corda des de sis hores fins a unes vuit, que em sembla que va ser el màxim.

Van passar ràpid?

Al meu germà, que estava a dalt esperant, em sembla que no li van passar gaire ràpid (riu). A mi, sí, perquè era tot molt nou.