“La beneficència caritativa ha quedat obsoleta”

Ètica i acció social no van sempre juntes?

No. I quan s’aplica l’ètica als entorns laborals és a demanda dels profes­sionals, que han de prendre decisions complexes: això vol dir que ni la moral tradicional, ni la llei, ni la seva expertesa no donen respostes a les noves realitats i no es troben prou emparats.

S’ha hagut d’arribar fins aquí perquè la classe dirigent entén poc la realitat del dia a dia fent polítiques genèriques?

Crec que és més aviat que la realitat ens ha superat una mica a tots i estem fent només canvis legislatius, que són molt interessants. Però va venir la crisi immensa i ha causat un endarreriment enorme de les reformes que els propis polítics també volien fer.

Les noves realitats ho han superat tot.

Sí, ha passat a tot arreu d’Europa l’envelliment de la població, la cronificació de les malalties, les problemàtiques de salut mental... ens ha agafat amb obsolescències i tot cau en els serveis socials, que s’han vist col·lapsats.

Què ha quedat obsolet?

Certes maneres de funcionar, com ara la beneficència caritativa, amb tot el respecte envers aquests dos mots.

Per què ho diu?

No es tracta d’ajudar la gent, sinó de veure quines causes són les que generen les exclusions. Hem passat d’un paradigma que era assistencialista i més religiós, de tot per a ells però sense ells, a un paradigma de crear capacitats, de participació de la persona atesa en les decisions que cal prendre. Anem a uns ritmes que la societat està accelerada, i les institucions i les administracions, no.

Què en pensa dels menjadors socials i els bancs d’aliments?

Són coses que marginen més: fem coses d’emergència que fan malbé el canvi de mentalitat d’anar a buscar les causes estructurals del problema.

Què en pensa de com s’està tractant la qüestió dels refugiats?

Una cosa són les dinàmiques burocraticoadministratives, summament lentes i totalment cruels, i l’altra el ritme assistencial dia a dia, que és menjar tres cops al dia o no passar fred. I s’està prioritzant la burocràcia, així que cal posar-se les piles.

Podria posar algun exemple d’èxit que demostri que societat i administració poden anar al mateix ritme?

Des dels anys vuitanta els països escandinaus tenen claríssim que la infància en risc no pot veure tants professionals. I al nen que ha patit un problema d’abús sexual se’l porta a una casa específica on només veurà tres professionals, tindrà sempre un referent i estarà en un entorn molt estable i d’escolarització.

I en el cas dels sensesostre?

S’està posant en marxa el housing first (primer de tot, la casa). No es pot esperar que primer deixin les drogues, després tinguin feina, etcètera, perquè no arribarà mai. Ja s’ha vist que no funciona. En canvi, s’ha vist científicament que això altre funciona.