“El primer dia vaig dir Ignasi Peñarroya i no Joan!”

Amb la ratxa de victòries que porta l’equip, l’hi posen fàcil això d’animar.

Sí, la veritat és que és molt més fàcil aconseguir que el públic animi quan les coses van bé que no quan van malament. La feina aquest any està sent molt més fàcil que l’any passat.

És difícil implicar la gent?

Depèn. Si les coses no van tan bé el públic de la Bombonera em dona la sensació que és bastant fred, però suposo que és perquè s’ho agafen molt a la valenta.

Com va acabar fent d’‘speaker’? Ja ho havia fet abans?

Speaker d’un acte esportiu amb tanta gent és la primera vegada. Havia fet altres bolos a nivell de centres comercials i alguna cursa de muntanya, però a l’ACB, davant de 3.000 persones, és la primera vegada.

Imposa?

No. Com els vaig dir quan em van fitxar m’imposaria molt més sortir allà al mig i que només hi hagués tres persones, tres jutges que valoressin si ho estic fent bé o no. Amb 3.000 persones acabes per no veure ningú, hi ha una massa.

Què és el més difícil de la feina?

Transmetre emoció i alegria quan les coses no van bé. L’speaker de qualsevol equip ha d’estar sempre súper entusiasta encara que vegis que l’equip està perdent i que difícilment aconseguirà la victòria.

Com ho fa?

Intentes mantenir-te alegre, accentuar molt les cistelles encara que perdis de 15 punts, perquè el públic reaccioni. Però al final reaccionen més quan hi ha una bona jugada de l’equip o una decisió arbitral polèmica.

No es pot ser tímid en aquesta feina.

Més que tímid crec que no has de tenir por a les multituds o no tenir sentit del ridícul. També diré que ho vaig trobar més fàcil del que m’imaginava perquè estàs amb un públic que va amb tu i no en contra.

Els noms dels jugadors no sempre són fàcils. S’ha equivocat algun cop?

Sí, sobretot la primera temporada. (Riu). Hi ha una cosa que encara em recorden: en el meu primer partit, en la primera presentació de l’equip, encara estic analitzant per què quan vaig anunciar l’entrenador vaig dir Ignasi Peñarroya i no Joan com tenia imprès en el paper i en majúscules gegants!

Si fa aquesta feina, li deu agradar el bàsquet.

Sí, la veritat. Però li diré una curiositat: el primer partit de bàsquet professional que he vist en directe va ser el primer partit en què vaig fer d’speaker.

Eren conscients d’això quan el van contractar?

Sí, els ho vaig dir, però van confiar en mi. Encara no sé per què (riu).

És periodista. Aquesta experiència li ha servit?

Sí, serveix sobretot el fet d’haver fet ràdio, perquè és molt fàcil improvisar. No cal tenir el text escrit, amb quatre ítems construeixes un relat.