“Tenir algú al costat és de gran suport per superar un ictus”

L’ictus li va sobrevenir de sobte?

Havia anat a veure un partit d’handbol on jugava el meu fill, i de cop i volta vaig sentir un mal de cap molt fort. Vaig anar a urgències, però no em van saber diagnosticar què em passava. Això va ser el 2011, i aleshores encara no hi havia el codi ictus...

Què és el codi ictus?

És un protocol mèdic implantat el 2013 per diagnosticar ràpidament la malaltia i tractar el pacient sense pèrdua de temps.

Llavors, com li van diagnosticar a vostè?

Al cap d’una setmana, com que el mal de cap anava a més, em van enviar a Andorra perquè em fessin un TAC a l’hospital. Així van veure que tenia una hemorràgia cerebral a causa d’una fissura en una artèria.

Li van poder tractar a Andorra?

No. Em van dur d’urgències a l’Hospital del Mar, i això va ser una sort perquè és on hi ha els millors especialistes i l’equip més avançat per tractar l’ictus. Però el trasllat va ser una odissea. L’ambulància no passava de 80 per evitar sotracs i se’ns va fer llarguíssim.

I allà, la van poder operar?

Em van intervenir per via intravenosa i va anar perfecte. Els dar­rers cinc anys m’han operat sis vegades, posant-me un stent. Aquest any, però, vaig patir un edema cerebral. Em van haver d’obrir el crani per poder operar. Després em van dir que només hi sobreviu un de cada cinc pacients; però aquí estic, lluitant i tirant endavant.

Li han donat esperances que es recuperarà completament?

Les seqüeles són molt greus. He quedat hemiplègica. Al principi em van dir que no tornaria a caminar. Però amb molta força de voluntat i sobretot amb el suport de la meva família vaig millorant a poc a poc. Ara vaig a recuperació cada dia a l’hospital de la Seu.

Tenir la família a prop és determinant, és clar.

Sense el meu home i els meus fills no sé com hauria anat tot plegat. El meu sogre, que ja és gran i viu a Galícia, també ha patit un ictus. No té cap ajuda i ha de pagar una assistenta que l’atén unes hores al dia. Però no és el mateix que tenir algú fent-te costat en tot moment.

Què li diria a qui es troba en una situació semblant?

Sobretot, no perdre l’humor. I també enfadar-se amb un mateix de tant en tant. Jo, al principi, havia d’anar en cadira de rodes, fins que vaig dir prou, i m’esforço tant com puc per no fer-la servir.

Quin suport dona l’associació a les persones afectades?

Oferim suport moral, perquè per superar un ictus és molt important sentir-se acompanyats. I facilitem informació sobre ajudes públiques, que el malalt i la família sovint desconeixen perquè per accedir-hi has de moure tanta paperassa que acabes perdut. Per això és bo que la Marató es dediqui a aquesta malaltia, si més no perquè tothom n’estigui in-format.