Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Josep Maria Martí Rigau

“A Catalunya, la situació actual no té marxa enrere”

Testimoni d’excepció de la història política dels darrers decennis. Va exercir d’advocat, després com a periodista esportiu, i ha dedicat mitja vida a la crònica parlamentària. D’aquesta darrera ocupació és fruit el llibre ‘L’escó invisible’.
Actualitzada 26/11/2016 a les 07:31
Diu que vol mostrar la part humana dels polítics. Els fa un favor o és una petita revenja pels tràngols que li han fet passar?
Ni els faig cap favor ni tampoc he de pagar cap favor a ningú; i encara menys és una revenja perquè tampoc no puc dir que hagi passat males estones fent crònica parlamentària. En certa manera, el llibre vol contestar la generalització que se sol fer, en sentit negatiu, que tots els polítics són iguals, perquè no és certa: n’he conegut molts, sobretot en l’àmbit local, que s’hi dediquen per vocació de servei i perquè creuen en uns ideals, i ho fan amb tota l’honestedat del món.

El pròleg del llibre l’escriu Carme Forcadell. Això vol dir que es tracta de la crònica autoritzada del Parlament?
En absolut. El llibre ja estava escrit i lliurat a l’editorial quan l’editor va suggerir de demanar el pròleg a la presidenta del Parlament (com a representant institucional, al marge qui sigui la persona que ocupa el càrrec) perquè la crònica fos més potent.

La primera part la tanqueu amb un capítol dedicat a “la legislatura de la desconnexió”. No cor­reu una mica massa?
És que la legislatura actual ho és, de la desconnexió, perquè així es va presentar al discurs d’investidura, i el president Puigdemont ho va reiterar en el discurs de la qüestió de confiança. El que està per veure és quan serà realitat la desconnexió i com s’hi arriba, perquè, en la meva opinió, la situació actual no té marxa enrere.

Mai no s’ha amagat de les seves preferències polítiques. Això li ha causat cap problema?
Mentre he treballat a un mitjà públic he tingut molta cura de mantenir una posició neutral i que cada entrevista que havia de fer fos la millor possible amb independència de qui fos l’entrevistat. Mai no he tingut cap queixa, i fins i tot conservo una nota d’agraïment d’un diputat del Partit Popular on em diu haver-se sentit “inusualment ben tractat”. Ara, un cop fora d’aquest mitjà, em considero tan lliure com qualsevol altra persona per expressar les meves opinions.

Em sabria explicar com hem passat gairebé d’un dia per l’altre de “l’oasi català” a l’enfrontament permanent?
No és només a Catalunya que s’ha produït aquest canvi. Aquí, però, en els anys de majories absolutes és cert que el clima parlamentari era molt calmat, fins al punt que molts diputats es referien al Parlament com “el balneari”, tot i que en l’àmbit legislatiu es van aprovar lleis molt importants i el que ara anomenaríem estructures d’Estat. El que ha canviat els darrers anys és que el debat polític s’articula ara a partir de tres eixos, dos dels quals no hi eren abans: esquerra-dreta, independentisme-continuisme, sistema-antisistema.

En la relació política-periodisme, on és el límit per no caure en connivències inadequades?
Que cadascú sàpiga on és en cada moment i quin rol desenvolupa. I amb respecte mutu per comprendre la feina de cadascú.
  • #2 carmen sanchez
    (26/11/16 16:31)

    si es independentista, que va a opinar, lo contrario ?, yo opino todo lo contrario, no es que no tenga marxa enrere, si no que el proceso esta muerto

    Respondre
  • #1 Josep
    (26/11/16 09:01)

    Hagués estat interessant conéixer la seva opinió respecte la relació Andorra i Catalunya independent, ara que les relacions a nivell polític no són gaire bones.

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477