“També en la literatura ens hem tornat consumistes”

Parlar d’escriptura creativa no és una mica redundant?

És una manera de referir-se a l’escriptura com a art, com a acte creatiu. I tampoc no volia fer servir la paraula literatura perquè el curs tot just és una introducció i no dóna temps de parlar de tots els gèneres literaris.

Ha titulat el curs ‘Show, don’t tell’. No és un contrasentit?

He escollit aquest títol en anglès perquè en català la paraula explicar té altres sentits. Tell es refereix a dir les coses explícitament. El títol, doncs, vol fer referència que a l’hora d’escriure un relat no és convenient explicitar allò que vols narrar, sinó que cal mostrar-ho (com si fos un guió) perquè el lector pugui viure la narració d’una manera activa.

Ens hem acostumat a una nar­rativa més cinematogràfica que literària.

Ens passem la vida envoltats d’històries explicades amb imatges; i no tan sols al cinema, també els anuncis publicitaris, per exemple, són petites històries condensades en pocs segons. Ens hi hem acostumat i ara, com a lectors, ens costa seguir una nar­ració en la qual aparentment no passa res durant pàgines i pàgines. Necessitem que passin coses o perdem l’interès.

En aquesta cultura de la imatge sovint la frontera entre ficció i realitat és molt prima; com influeix aquest fet en la creació literària?

Ja forma part del joc, i penso que et dóna molta llibertat a l’hora d’escriure. I també va bé des d’un punt de vista comercial.

A mig termini, té futur cap forma literària que faci servir més de 140 caràcters?

Vull creure que sí. L’interès d’una obra literària no té a veure amb l’extensió sinó amb la forma, i, com deia abans, avui dia no ens atreuen les digressions llargues sinó que l’atenció del lector depèn de quantes coses passen a cada pàgina. En certa manera, també ens hem tornat consumistes en relació amb la literatura.

Diu que un factor cabdal per a un escriptor és la mirada. És més important que l’oïda?

La mirada és prèvia a l’escriptura. És la manera que tens d’enfrontar-te al món i això no t’ho pot ensenyar ningú. L’oïda, en canvi, té més a veure amb l’estil, amb el ritme i la musicalitat del text, i, en aquest sentit, és una de les últimes capes de l’obra literària.

També defensa que la literatura és autoreferencial.

No tota la literatura, però sí la que jo escric. I ho potencio perquè m’agrada aquest joc d’estar alhora fora del relat, com a autora, i a dins, com a part dels personatges. Però si grates una mica acabes trobant l’ànima, perquè si no no seria literatura.

A més d’escriptora és professora de música. La literatura la va dur a la música o a l’inrevés?

Per a mi sempre havien estat activitats diferenciades, fins al punt que quan vaig prendre la decisió de dedicar-me a la literatura vaig deixar de banda la música, perquè no fos una distracció. Va ser més tard que em vaig adonar que es retroalimenten mútuament.