Andrés J. Martínez Requena
“Començo a rodar a les 4 de la matinada... dormo quan puc!”
Coneix cada racó del país. 60 anys, de Somontín (Almeria). És el degà del departament de Distribució de Premandsa: aquest estiu farà 24 anys que hi treballa com a repartidor de premsa.
Requena Diari
Quan va començar a treballar al Diari?
El 4 d’agost del 1992.
Sí que se’n recorda!
I tant! Primer vaig començar repartint un encartat que explicava els millors llocs per menjar a Andorra. El donàvem als turistes que entraven al país.
I a quina hora es posa a repartir, vostè?
Ara no és com abans, quan la camioneta arribava des de Lleida amb els diaris força tard, sobre les 7 del matí, i les rutes de distribució eren molt més petites. Ara començo a rodar a les 4 perquè els bars, quan obren sobre les 6, ja volen tenir el Diari... és normal.
I quan dorm, doncs?
Quan puc...
Quants Diaris li passen per les mans cada dia?
En reparteixo uns 300.
Coneixerà tots els racons d’Andorra, sense excepció!
Tots els racons i totes les cases, portals, edificis, i entrades i sortides, fins i tot les d’emergència!
En 24 anys haurà cobert totes les rutes del país.
Totes, a tots els racons menys la de Sant Julià que només l’he fet un parell de vegades. Durant un any i mig també vaig pujar el Diari cada matinada des de Lleida, fent aturades a Organyà i la Seu d’Urgell per deixar el Diari... però allò és dur, és una feina per a la gent jove.
Veient i vivint el país de nit tindrà un feix d’històries...
Em moc tant de nit com de dia... a les nits sóc vampir i també diürn! En aquests anys he vist de tot i he escoltat de tot!
Què vol dir?
Des de trobar-me gent dormint a portals d’edificis durant les festes majors fins a joves malferits després d’una baralla en plena nit. Però ara ja estic curat d’espant, no m’espanta res.
Diria que vostè és més conegut que ‘la monyos’. M’equivoco?
Això sí, tothom em coneix, perquè volto per tot Andorra. I sé on viu tothom!
Com és de dur repartir la premsa les matinades de nevada?
És molt xungo. Els forners i els repartidors de premsa som els que més patim quan ha nevat. A les parròquies baixes, gens, però quan he hagut de pujar Arinsal, Pal o Arcalís, el Pas, Soldeu... una ruta es pot allargar tranquil·lament tres hores més. Perquè no és només anar per la carretera general, també accedir fins als darrers xalets, camins i caminets.
Té fitxats alguns punts especialment complicats?
El Forn i l’Aldosa de Canillo... tela. I Ransol, Sant Pere del Tarter, el coll d’Ordino... En aquests 24 anys he fet la ruta amb tot tipus de cotxes però com el meu Panda, res. El més segur, sens dubte.
Escolti, i després de repartir el Diari, ja se’l llegeix?
Quan acabo la ruta sempre me’n quedo un exemplar i quan vaig a dinar o a prendre alguna cosa li faig una ullada: s’ha d’estar al cas del que passa!