Incredulitat i dol

De vegades hi ha persones que transcendeixen molt més enllà del tòpic i que suposen una pèrdua difícil de digerir. Tothom qui va viure mil batalles al costat d’Enrique Rubio coincideix en l’amargor del tràngol, que ha marxat una persona formidable, un tipus amb una empenta infinita i un amant del futbol sala i l’atletisme. Les xarxes socials es van omplir de missatges de dol, de paraules de record d’excompanys, jugadors, amics i molta gent que va compartir vida amb l’Enrique. L’FC Andorra, la família de l’FC Sideco Encamp –on juga el seu fill, l’Aitor–, l’FC Santa Coloma o el Club Amics Atletisme Andorra, entitat que va presidir i va fundar en companyia d’altres bojos per l’art de córrer, van ser algunes de les entitats que van voler expressar el seu condol i enviar una abraçada virtual a familiars i amics de l’Enrique.

Per a Carles Riba, l’exseleccionador de futbol sala, se n’ha anat “un germà. Hem estat molts anys junts, teníem una relació molt estreta que anava molt més enllà del futbol”. Riba, molt afectat, comenta que “tinc molts records, moltes vivències amb ell i tot això és el que m’emporto. El trobaré molt a faltar”. La seva fidelitat era molt apreciada pel seu entorn perquè “sempre estava disposat a fer pinya, a ajudar, és una persona irreemplaçable”, clou Riba. L’actual seleccionador, Xavi de la Rosa, amb prou feines podia explicar que “no em puc creure encara el que ha passat. No sé ni què dir perquè era [Enrique] la millor persona que m’he trobat a la vida”. Óscar Guerrero, l’entrenador de l’FC Sideco Encamp, recorda que Enrique Rubio era “un apassionat del futbol sala i de l’esport i sempre tenia una bona paraula i el millor dels consells per donar”. Carlos Barbosa, jugador de l’equip encampadà, sempre agrairà “els consells i la rebuda quan era molt jove i vaig arribar a la selecció. Un paio alegre, amb un esperit guerrer i lluitador que te l’encomanava, i el recordarem com aquell que sempre estava quan es necessitava, que sempre donava alè i no et deixava defallir. Ha estat un pal molt dur i costa d’assimilar”.

L’altra passió d’Enrique Rubio va ser l’atletisme i el Club Amics Atletisme Andorra, en el qual va coincidir, entre molts altres, amb Edgar Amaro. “No tinc paraules. El recordaré sempre com un gran amic, d’aquells que saps que sempre hi eren, que mai et deixava tirat”. Amaro acaba, amb un fil de veu, indicant que “era una persona extraordi­nària”.